Marina Prudenskaia, Sondra Radvanovsky i Josep Bros en una escena de la Norma de Bellini al Festival Castell de Peralada. Foto: Josep Aznar.

Un dia després del recital de Beczala arribava la representació operística per primer cop al Festival de Peralada de Norma de Bellini. Amb un auditori que presentava un ple absolut, i amb la presència del Molt Honorable Senyor Artur Mas, President de la Generalitat, i de personalitats com Paloma O’Shea, la joia del bel canto, la catedral del bel canto (com la definia el crític musical Javier Pérez Senz en els comentaris que acompanyaven el programa de mà), arribava en una producció que tenia a priori molts aspectes d’interès. La representació escènica era a càrrec de Susana Gómez. Ja presentada amb gran èxit a Oviedo, la seva intenció és crear un espai buit en què la força i el dramatisme de l’acció prenguin tot el protagonisme. Només la lluna com a element decoratiu i un joc de llums que il·luminen la part del darrere de l’escenari es converteixen en elements decoratius. Certament, la música de Norma té tanta força, que aquesta història ambientada en el segle I abans de Crist a la Gàl·lia ocupada pels romans, amb druides, sacerdotesses i guerrers, pot ser enfocada des d’una sòbria austeritat de mitjans, i oferir així el màxim protagonisme a la veu gràcies a una visió merament conceptual.

La veu era, doncs, volgudament la veritable protagonista i aquesta representació comptava amb la soprano que ha emergit els darrers quatre anys, Sondra Radvanovsky. La soprano nord-americana amb residència al Canadà havia cantat prèviament Norma a Oviedo i el proper mes ho farà per primer cop al Metropolitan, que a més suposarà l’inici d’una llarga col·laboració que la portarà a interpretar els rols de Bolena, Stuarda i Elisabetta de Roberto Devereux. Radvanovsky ha estudiat durant molts anys aquest paper abans de presentar-lo als escenaris. Considerat un dels rols més complexos del repertori líric, Norma presenta a més a més unes exigències expressives i tècniques que posen a prova qualsevol cantant. I Radvanovsky, malgrat cantar a l’aire lliure i en una nit climàticament molt humida, va donar mostres del previsible èxit que aconseguirà al Metropolitan, un teatre on ha actuat amb regularitat interpretant papers de menor rellevància. La seva veu és àgil, dúctil, amb uns fiati prodigiosos i una capacitat d’apianar els aguts certament impactant. A nivell expressiu assoleix uns resultats bellíssims gràcies a la línia musical, en certs moments refinada i en certs moments vigorosa que aconsegueix produir. Va cantar la “Casta Diva” amb una sensibilitat profunda, amb un pianissimi refinats, amb un fiato elegantíssim i va resoldre el passatge posterior: “Ah! bello a me ritorna”, amb una majestuositat i força extraordinàries. Però el personatge de Norma requereix a nivell vocal una Adalgisa de primer nivell i que en aquest cas estigués a l’altura de Radvanovsky. La veu de Marina Prudenskaia, si bé li manca una certa intensitat, posseeix la suficient agilitat i claredat en l’afinació per resoldre els temibles esculls que Bellini també li va reservar. Els duets amb Norma: “Sola, furtiva al tempio” i “Oh non tremare o perfido” del primer acte i l’extraordinari i monumental “Deh, con te li prendi” del segon van convertir-se en moments estel·lars de la representació. L’afinació, sincronització, refinament de les dues veus en aquests números de conjunt van permetre gaudir del bel canto en la màxima expressió. Radvanovsky va fer un segon acte de tremenda intensitat. Des de l’inici “Dormono entrambi”, amb tot el patiment que suposava el fet de matar els seus dos fills, fins a l’escena final amb Oroveso, Pollione i el cor, el seu instint dramàtic, la seva sensibilitat interpretativa tenien justa correspondència amb una veu que modulava amb acurada precisió però sense deixar de banda el més mínim detall expressiu. Certament, la Norma de Radvanovsky és una veritable recreació i qui sap si en un futur es convertirà en un referent com ho van ser els de Callas, Sutherland, Scotto o Caballé. El baix Mario Colombara, que ha cantat en nombroses ocasions el rol d’Oroveso, va resoldre amb eficiència, majestuositat i força cadascuna de les seves intervencions. S’esperava el treball de Josep Bros, que per primera ocasió cantava el rol de Pollione, però no va ser la seva millor nit. Amb un desajustat inici en l’esperat “Me protegge, me difende”, la seva veu va anar guanyant enters, però en cap moment va estar a l’altura (com en tantes i tantes ocasions que l’hem aplaudit) de les veus de la resta del repartiment. Cal destacar el treball del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Intens, contundent, amb moments delicats; en definitiva, recreant amb qualitat i elegància totes les facetes que cal demanar al cor que intervingui en Norma. Un treball del cor esplèndid tant a nivell vocal com escènic. Bona tasca la duta a terme per l’OBC sota les ordres d’un director netament operístic com és Carlo Montanaro, tot oferint un suport elegant perquè la veu assolís el màxim de protagonisme. Una Norma que serà recordada per la recreació de Radvanovsky i la seva compenetració amb Marina Prudenskaia.