El tenor Piotr Beczala a l’Església del Carme de Peralada

“Ecco un artista…”, o en aquest cas “Ecco un tenor”. Certament, aquesta frase amb regust puccinià es podria aplicar indiscutiblement a la prodigiosa veu de Piotr Beczala. Aquest tenor polonès ha assolit l’èxit i el triomf basant-se en el treball, l’esforç i una constància encaminada a la recerca de la perfecció vocal que els darrers anys l’han portat a assolir un dels llocs de primacia a nivell mundial. Una veu meravellosa, dúctil, potent, d’aguts prodigiosos, però portada amb intel·ligència i sempre amb una exigència acurada.

Beczala –extraordinàriament acompanyat per la pianista Kristin Okerlund– va assolir a Peralada, com va succeir l’any passat amb el recital de Jonas Kaufmann, un èxit incontestable.

Primers passos de formació, anys i anys interpretant papers secundaris, fins que a poc a poc va fer el salt al Metropolitan, Salzburg, Viena, Liceu de Barcelona (on va interpretar en versió de concert el Faust)… Ara la seva veu és un reclam, un veritable fenomen líric, al qual cal afegir la humilitat com a persona i un saber estar a l’escenari que s’afegeix a aquestes qualitats vocals assolides després de molt i molt d’esforç.

El Festival de Peralada va tenir l’encert –un més des de l’arribada del director artístic Oriol Aguilà– de presentar un recital a l’església del Carme on un recorregut per diversos lieder i a la segona part per celebèrrimes àries d’òpera ens mostraven la polivalència vocal que pot arribar a assolir Beczala. Des d’Adelaide de Beethoven, fins a tres lieder d’Strauss (amb una memorable versió del sublim Zueignung), la seva veu àmplia, dúctil, oberta i expressiva en els aguts i capaç de fer salts intervàlics amplíssims, es posava sempre al servei del sentit musical de les obres. Refinat i delicat el seu Dichterliebe de Schumann, elegantíssim i intens en cançons que canta amb estimació sentida, com las del Mieczyslaw Karlowicz, o veritablement màgic en els tres lieder d’Strauss seleccionats, va fer esclatar amb aplaudiments unànimes un públic que sabia que acabava d’escoltar una veu meravellosa al servei de la música que interpretava. Beczala, després de la intensitat emotiva dels lieder, de la càrrega emocional i íntima que desperten, va cantar a la segona part set àries exigents i curosament escollides per continuar mostrant el seu talent immens. Incommensurable el “Di tu se fedele” (Un ballo in maschera) i “La mia letizia infondere” (I lombardi), en què la frescor, la projecció, la ductilitat de la veu ens permetien gaudir d’un Verdi radiant i brillant. Va cantar amb sentiment intens el celebèrrim “Lamento di Federico” de L’arlesiana i “E lucevan le stelle” de Tosca. Els seus aguts prodigiosos, el centre dens i clar de la seva veu, el seu instint dramàtic i expressiu feien créixer l’ambient intensament operístic del públic –en bona part liceístic– que omplia l’església del Carme. Música que estima profundament, com la de Janek de Zemlinski (que ha cantat des dels inicis de la seva carrera) o la “Cançó índia” de Sadko de Rimski-Kórsakov captivaven per la seva profunda emotivitat. Per cloure el recital, un to distès: la música de Das Land des Lächelns de Léhar, concretament “Dein ist mein ganzes Herz”, un final apoteòsic a nivell vocal per arrodonir un recital de màxima exigència. Beczala és un tenor tot terreny (com ho va continuar demostrant ja fora de programa amb “Core ’ngrato” i “O Sole mio”, amb un sobreagut colossal com a cloenda) i només cal demanar-li una cosa: que continuï escollint curosament el repertori que millor s’adapti a la seva veu. La veu de Beczala –com si es tractés d’un instrument declarat patrimoni de la humanitat– s’ha de cuidar i protegir; seria un error que per un excés d’èxit i per escollir un repertori no adient a les seves qualitats, caigués en el parany de voler abraçar-ho tot com tants altres cantants.