CRÍTICA

Tampoc no descobrirem res si afirmem que els arguments de moltes òperes són “impossibles”. Permetin-me que expliqui a la meva manera el de Norma, l'obra de Bellini que va representar-se dimarts a Peralada amb una producció de l'Òpera d'Oviedo. A la Gàl·lia, a l'època de l'ocupació romana, Norma és una sacerdotessa suprema druida que manté una relació amorosa secreta amb el governador romà Pollione, del qual, a més, té dos fills amagats en una cova; però Pollione, com tants d'homes quan es fan vells, desitja una sacerdotessa més jove, Adalgisa, que demana la protecció de Norma; aquesta, però, descobreix qui ha seduït Adalgisa i el seu desig de venjança fa que estigui a punt d'imitar l'acció terrible de Medea (matar els fills) abans de menar els gals a la revolta contra els romans. Però, per raptar Adalgisa, Pollione entra al temple i, un cop capturat, Norma dubta a matar-lo abans de sacrificar-se anunciant que és la culpable de la profanació del romà ocupant, que aleshores reconeix la grandesa de la dona a qui volia abandonar i decideix morir amb ella a la foguera.

Aquest argument, evidentment, resta transcendit per una dimensió tràgica i simbòlica, que, en el muntatge presentat a Peralada, es remarca amb la nuesa escenogràfica (jugant amb els colors, les obertures i la projecció de la lluna) d'una posada en escena que, dirigida per la jove asturiana Susana Gómez, convida a la imaginació dels espectadors; també, és clar, amb la grandesa d'una música que, amb la col·laboració d'alguns passatges del llibretista Felice Romano, expressa les contradiccions emocionals dels personatges, de manera particular de Norma, aportant complexitat a l'obra, i, sobretot, si hi és, amb una cantant excepcional que, capaç de superar uns reptes molt exigents, aprofita les coloratures no només per exhibir inútilment unes qualitats vocals, sinó per, posant-se al servei del drama, expressar una tensió emocional devastadora. L'ornamentació i el virtuosisme no han de ser per fer bonic, sinó per crear una bellesa que pot pertorbar. Va ser així a Peralada amb la participació de Sondra Radvanovski, una de les grans sopranos dramàtiques actuals.

La cantant nord-americana, potent i a la vegada subtil en la seva amplitud de registres, té, a més, una notable força escènica. Ella va ser el valor fonamental d'aquesta Norma, en què la mezzosoprano Marina Prudenskaya va donar-li una rèplica prou digna mentre que Josep Bros, sobretot en el primer acte, va xerricar en els aguts. El baix Carlo Colombara va ser un funcional Oroveso, cap dels druides, que van representar amb solidesa els membres del cor del Palau. Carlo Montanaro no va dirigir amb gaire tremp l'OBC, de manera que alguns passatges van semblar lents. Un dels espectadors va ser el president Artur Mas, i vés a saber si va trobar correspondències actuals amb aquesta història de gals, romans i sacerdotesses druides enamorades que traeixen el seu poble. Potser seria massa forçat.