CRÍTICA

Piotr Beczala va presentar-se davant les 300 persones que omplien l'església del Carme de Peralada com un huracà. El tenor polonès va oferir un recital de gran versatilitat, conjugant lied, òpera i cançó napolitana. Tres tenors en un. Va arrencar amb una Adelaide de Beethoven de veu profunda, envellutada i de projecció excel·lent. Més proper a la tessitura de baríton que a la de tenor, en el cicle Amor de poeta de Schumann-Heine va deixar anar tota la seva musicalitat, sobretot en l'apassionat Ich grolle nicht , jugant amb les modulacions i embolcallant-nos amb la seva veu, suau en els mitjos tons i profunda en els baixos, però avar en els aguts. No va ser fins a les 5 cançons de Karlowicz, nostàlgiques, abrandades i amb tocs populars, que no ens va obrir una nova porta als sentits amb un agut pianíssim i extens, cristal·lí, com de tenor lleuger, per submergir-nos després en l'onatge del Zueignung de Strauss, excel·lent tant en el cant com en el fraseig del piano de Kristin Okerlund.