CRÍTICA

No hi va haver alcaldes a la inauguració ni medalles de gestió política, però aquí sí que cal felicitar els diversos regidors d’aquesta vila perquè des d’anys enrere van comprometre’s amb el projecte musical, que en la majoria de les ocasions comptava amb la presència melòmana. Enhorabona doncs, perquè allò d’estavellar l’ampolla de xampany contra la proa del nou vaixell aquí va ser reemplaçat per la sorpresa de tots quan el primer violí va començar a afinar. Quina acústica! Límpida, precisa, almenys per aquests instruments del barroc. Però imagino que amb el piano serà un altre luxe. Bona navegació, doncs, i merescuda. Torroella és a partir d’ara port de parada de la música, encara que, personalment, si se’m permet, aniré a la ja històrica església de Sant Genís, a la qual devem tant, de moment a la missa. Per què no es fa un petit festival de Setmana Santa?

El concert inaugural volia mostrar el vaixell insígnia del festival, l’orquestra Acadèmia 1750, que actualment dirigeix el formidable violinista Enrico Onofri. I ho va fer en una versió essencial, en petit format però substancial. Va faltar, al meu entendre, repertori de la terra, però es fa el que es pot.

És el centenari del gran Terradellas, que ningú no recorda, encara que tot arribarà. El programa estava encapçalat per la formidable soprano Núria Rial, molt vinculada a la història del festival, i pel contratenor Xavier Sabata que està donant importants tocs d’atenció els últims temps. I precisament en la matèria ara per ara preferida, Händel. Alternança d’àries i duos amatoris d’òperes d’aquest i de Vivaldi, o de Porpora, en què Sabata va culminar bravura amb bravos, culminació en la qual el va seguir la Rial amb un Vivaldi exquisit. La petita orquestra va comptar amb bon continu i en general amb molt bona feina –tret d’alts i baixos a l’afinació–, i entre els solistes, aplaudiments al flautista Joan Bosch i a l’oboè Beaugirard.

Acústica excel·lent; fins i tot el clavecí d’Eva del Campo ens arribava a la platea. Onofri va incidir en els contrastos, en els arcs, amb un llenguatge eficaç. No obstant això, la participació com a solista a l’Op. VIII núm. 8 de Vivaldi va presentar una afinació desigual. I quant als cantants, el gest vocal, l’expressió, mostra diferències, són dos estils no homogenis i davant la resolució dramàtica de Sabata, la de Rial va quedar una mica opaca.