Josep Pons ja havia avisat que la seva lectura del Rèquiem de Verdi subratllaria els extrems d'aquesta missa humanista de difunts, i així ho va fer dissabte a la nit, a la inauguració realment solemne del 27è Festival Castell de Peralada, dirigint amb la seva enèrgica batuta l'Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu i la Polifònica de Puig-reig: tota una armada instrumental i vocal tan gran que omplia literalment l'escenari dels jardins del castell de Peralada, fins al punt que Pons va tenir dificultats per accedir a la tarima de direcció.

Per començar, una imatge imponent, amb gairebé 200 instrumentistes i cantants en escena i els quatre solistes en primer terme: a l'esquerra, la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek, que amb poc més de 40 anys està considerada una de les grans veus indiscutibles de la lírica actual, sobretot pel que fa al repertori wagnerià, com es podrà comprovar també a Peralada el 2 d'agost, amb l'Orquestra del Mariinski dirigida per Valery Gergiev. Al seu costat, la mezzosoprano italiana Luciana D'Intino i, a l'altra banda del director, més representació italiana: el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele Pertusi. Un bon tàndem vocal.

El concert va començar amb una sonoritat tan volàtil i subtil que algunes notes s'evaporaven d'una manera gairebé inaudible al mig de la nit empordanesa, confonent-se amb les petites fresses de la natura, i algunes no tan petites, com les produïdes per les simpàtiques cigonyes que nien als arbres del parc del castell i que, de tant en tant, donen la rèplica a algun cantant, com li va passar en algun moment a Eva-Maria Westbroek, que no es va deixar subjugar per aquesta petita adversitat. La cantant va arribar a Peralada ben preparada per afrontar el Rèquiem perquè ja el va cantar fa pocs dies a la ciutat austríaca de Linz, i va aconseguir moments de gran intensitat al llarg de tota la nit, fins al final “Libera me, Domine, de morte aeterna in die illa tremenda. Libera me” (Allibera'm, Senyor, de la mort eterna en aquell dia terrible. Allibera'm), enorme catarsi després d'una hora i mitja de tensions dramàtiques, amb el final sobtat d'un silenci breu però immens, després del qual el públic va esclatar en una ovació tremenda.

Abans, havíem viscut en aquest joc d'extrems tot l'efectisme i el poder del Dies Irae, un clam al cel multitudinari que s'ha convertit en una de les composicions més conegudes de la música universal, basada en un cant gregorià del segle XIII d'evidents connotacions apocalíptiques: el dia de la ira que ens continua colpint a través del segles, fins arribar a Django desencadenado, l'última pel·lícula de Quentin Tarantino, en la qual també sona un fragment del Dies Irae de Verdi, per les seves inqüestionables qualitats al servei de l'espectacularitat en qualsevol context.

El concert inaugural del Festival de Peralada va servir per homenatjar Verdi en el bicentenari del seu naixement i també Salvador Espriu en el seu centenari. Espriu admirava molt Verdi. Diuen que, poques hores abans de morir, el 22 de febrer del 1985, el poeta xiuxiuejava una paraula que els metges que l'assistien no acabaven d'entendre. Li van demanar que l'escrivís. La paraula era “Verdi”. En aquell moment van deduir que Espriu volia que li gravessin un capítol d'una sèrie televisiva sobre el compositor italià. Dissabte, a Peralada, es van tornar a creuar els camins d'aquests dos grans artistes.