Cerca de crítiques

Enquesta

Preludi i fuga: diàleg Bach – Xostakòvitx

13/7/2013 |

 

Programa: diàleg Bach – Xostakòvitx. Andreas Staier i Alexander Melnikov

Lloc i dia:Auditori de la Mercè

L’autògraf en què Bach va posar en net la seva primera sèrie de vint-i-quatre preludis i fugues porta el títol següent: El clave ben temperat, o preludis i fugues a través de tots els tons i semitons, tant els de tercera major, és a dir que inclouen do re mi, com els de tercera menor, és a dir que comprenen re mi fa. Posat en net i confegit, per a profit i ús de la joventut musical que té afany d’apendre i també per a l’entreteniment particular dels que ja són hàbils en aquesta disciplina, per Johann Sebastian Bach, actualment mestre de capella de sa sereníssima d’Anhalt-Köthen i director de la seva música de cambra. Any 1722. Ni la descripció del contingut (un preludi seguit d’una fuga en cadascun dels dotze semitons de l’octava cromàtica, tant en clau major com en clau menor) ni la declaració d’intencions (música composta perquè hi aprenguin els joves i perquè hi disfrutin els experts) no podrien ser més clares.

El 1723, l’any després d’enllestir aquella obra magna, Bach es va traslladar de Köthen a Leipzig, la ciutat on va residir fins a la seva mort. Allà, cap a finals del 1730, sembla que va concebre la idea d’aplegar una segona col·lecció de vint-i-quatre preludis i fugues en tots els tons i semitons en claus major i menor, probablement per tenir més material didàctic, o per satisfer la hipotètica petició d’algun patró, o per totes dues coses; i a més, segur, amb la intenció de preservar, incloent-los en el segon llibre d’El clave ben temperat, la resta de preludis i fugues solts que havia compost al llarg de la seva vida. El segon Clave ben temperat potser no va arribar a tenir mai, com el primer, una «versió definitiva» de l’autor; de les còpies que se’n conserven, amb diverses variants no totes d’autoria segura, la principal és la que Bach mateix i la seva segona dona, Anna Magdalena, van deixar llesta entre el 1739 i el 1740.

 

Sigui com sigui, els dos llibres que comparteixen el títol d’El clave ben temperat són cims d’altíssima prominència en aquest Himàlaia que és el catàleg sencer de l’obra de Bach, i presideixen des de la seva altura resplendent el panorama complet de les obres per a instrument de tecla de tots els temps. Són l’apogeu del contrapunt, de la música horitzontal: aquella música que no està feta d’una melodia amb un acompanyament que la serveix sinó d’unes quantes melodies que avancen alhora, trenant-se i destrenant-se. La manera com Bach conjumina la més alta ambició creativa en cadascuna de les peces i la voluntat didàctica del conjunt (tant pel que fa al temprament del clavicèmbal com pel que fa a la tècnica interpretativa) dóna un resultat variadíssim i excepcional. És segurament aquesta virtut del seu autor, aquesta capacitat inigualada de fer art i pedagogia alhora, la que els permet sortir indemnes del conservatori i seguir sent la millor música del món encara que tantíssims dits hagin grapejat tants preludis i tantes fugues, encara que tantíssimes orelles se n’hagin fet un tip.

El 1950, arran de la celebració del bicentenari de la mort de Bach, el compositor soviètic Dmitri Xostakòvitx, que havia perdut per segona vegada el favor del règim estalinista però començava a rebre algun indici de rehabilitació, va visitar Leipzig i va formar part del jurat del Primer Concurs Internacional Johann Sebastian Bach, que va guanyar Tatiana Nikolaieva. De retorn a Moscou, Xostakòvitx es va fer el propòsit d’homenatjar el vell mestre i d’oferir a la jove pianista una obra que reprengués la tradició del cicle de preludis i fugues. Ho va fer amb els Vint-i-quatre preludis i fugues per a piano del seu opus 87, enllestits en un temps rècord: va escriure’ls tots (i totes) entre el 10 d’octubre del 1950 i el 25 de febrer del 1951, en quatre mesos i mig; Nikolaieva va estrenar l’obra a Leningrad el desembre del 1952. Sense arribar mai, esclar, a la grandesa d’El clave ben temperat, l’esforç de Xostakòvitx va donar un resultat molt meritori, pel que té d’exploració de recursos instrumentals, de climes emotius i de possibilitats estilístiques, i pels moments de molt bona música que conté una composició que, interpretada sencera, s’allarga ben bé dues hores i mitja.

La idea de posar de costat un tast d’aquestes dues obres tan íntimament relacionades però tan distants en el temps —que vol dir també posar de costat dos llenguatges de dues èpoques diferents, i dos instruments tan diversos com el clavicèmbal i el piano— no és un caprici genialoide ni cap despropòsit artístic. No ho és, almenys, en el cas d’Andreas Staier i Alexander Melnikov, instrumentistes competentíssims i músics de molt bon criteri. A la primera part, dos preludi i fuga de Bach, tres de Xostakòvitx i dos més de Bach; a la segona part, dos de Xostakòvitx, tres de Bach i dos més de Xostakòvitx: en total, doncs, set conjunts de preludi i fuga de cada compositor, alternats de manera que no en resulti un discurs massa entretallat sinó un diàleg fecund en què cada música s’expressa a si mateixa amb consistència i, al costat de l’altra, fa veure clarament el joc de contrastos i de continuïtats en què consisteix la tradició musical. Un encert de primera. Chapeau.

 

Durant tot el concert, mentre un dels dos tocava, l’altre s’estava a l’escenari, quiet davant del seu instrument, escoltant amb interès i respecte, com la resta del públic. Però a l’hora dels bisos Staier i Melnikov van deixar entreveure que, a banda de compartir discogràfica, entre ells hi ha més que interès i respecte per la feina de l’altre: hi ha autèntica complicitat musical. Primer van compartir banqueta al piano per interpretar l’arranjament per a quatre mans d’un moviment cambrístic de Schumann. Després, Staier va seure al clavicèmbal per tocar la part solista del largo del concert en fa menor de Bach, mentre Melnikov, dret darrere d’ell, li passava un braç per sobre de cada espatlla per tocar, al teclat de dalt del clave, una reducció de l’acompanyament de cordes. La sana irreverència amb què van escollir de divertir-se, i divertir-nos, amb aquesta pantomima sobreposada a una música excelsa va ser una cloenda òptima per a un gran concert.

Jordi Cornudella
Núvol