CRÍTICA

Hi havia fam de Filharmònica de Berlín (10 anys d'absència) i encara més fam de Simon Rattle (increïble, una única actuació a Barcelona en 38 anys!), i la suma de les dues necessitats va ser a bastament satisfeta per un concert per al qual el terme memorable queda curt. L'osmosi entre orquestra i director s'ha de veure per creure: el britànic ha modelat un conjunt en què l'opulència omnipotent d'antany ha deixat pas a una extraordinària ductilitat i capacitat de diàleg, una orquestra que reacciona prest a la batuta límpida de Rattle i que comparteix l'entusiasme comunicatiu del seu titular.

Aquestes virtuts van ser del tot evidents en aquesta joia del simfonisme romàntic que és la Segona de Schumann, una tria que potser va decebre els amants de les grans faramalles orquestrals però que els melòmans pota negra agrairan amb fervor. Rattle va estar tan atent a les fluctuacions sobtades del discurs (magistrals transicions) com a la densitat polifònica, amb una claredat i equilibri de línies irreprotxable (la col·locació oposada dels violins va ser un atot), culminant amb un adagio espressivo d'una emotivitat refulgent.

Els cantaires de l'Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau van ser, gràcies a un gest que honora Rattle, espectadors d'excepció de la simfonia després d'haver-se mostrat a l'altura d'uns companys d'escenari tan il·lustres al Rèquiem de Fauré. Pocs cops hauran sonat els dos grups amb tanta cohesió, des del més impalpable dels pianíssims fins al més emfàtic dels fortíssims. L'aliatge de violes i violoncels va aportar un escalf sonor únic a una lectura contrastada en la qual Rattle va defugir tot ensucrament. Per sobre d'una irregular Camilla Tilling, André Schuen va imposar un timbre vellutat i un fraseig noble. Una gran lliçó de música.