CRÍTICA

Carolin Widmann i Alexander Melnikov van tancar la temporada del cicle DaCamera amb un programa en el qual van combinar obres a duo i peces en solitari. Si per separat el pianista rus es va mostrar més convincent que la violinista alemanya, junts van signar una versió esplèndida de la Sonata núm. 2 de Bartók. Aquesta música angulosa i enigmàtica, inquietant fins i tot, amb els seus ecos folklòrics sublimats pel geni del compositor hongarès, va trobar en els dos intèrprets uns òptims defensors, capaços de traduir amb justesa les inflexions més subtils i el dramatisme més soterrat. Melnikov va obrir la vetllada amb la Fantasia Wanderer , segurament l'obra en què Schubert es va apropar més al virtuosisme exhibicionista. Sense renegar del seu caràcter afirmatiu, el pianista va saber trobar també els aspectes més poètics de la partitura. Per la seva banda, Widmann va interpretar al començament de la segona part la monumental Partita núm. 2 de Bach. Un ús molt restrictiu del vibrato va fer que el seu so tendís a certa agror que no va afectar, tanmateix, una lectura, si no del tot aprofundida, sí prou lúcida. La Fantasia per a violí i piano D. 934 de Schubert va tancar el programa, amb Melnikov servint en safata de plata una introducció de gran delicadesa que Widmann, sens dubte encara sota els efectes de l'esforç de l'obra de Bach, no va aprofitar del tot. Tot i que el piano va exhibir més flexibilitat, l'entesa entre els dos intèrprets va estar fora de dubte en aquesta peça lluminosa.