5/6/2013 |
Programa: L'holandès errant, de Wagner
Lloc i dia:Palau de la Música
Intèrprets: Les Musiciens du Louvre; Vincent le Texier, Ingela Brimberg, Mika Kares, Eric Cutler; Estonian Philharmonic Chamber Choir Director: Marc Minkowski Lloc i data: Palau de la Música (3/VI/2013)
No recordo al Palau una ovació com la que va rebre la soprano Brimberg, la Senta de l’Holandès; va vibrar la sala després d’un inoportú bravo que va interrompre el final orquestral (hauria d’existir un àrbitre i treure targeta groga). Hi ha obres –àries especialment– en les quals l’aplaudiment gairebé sembla ser a la partitura ja que no fan el mateix gust sense aquest ingredient tan humà, però en aquest cas val no solament la prudència sinó la bellesa de gaudir de l’instant de silenci que dóna pas al món dels mortals. Dic això a tall de crònica d’una nit excepcional, amb les coses –fins i tot telèfons– al seu lloc.
Aquest Holandès potser no hagués resultat al Liceu, sobretot havent escoltat aquella meravella presentada recentment per Bayreuth amb gran orquestra, i de fet es va quedar una mica escassa per als cultes wagneristes. Però en sala més petita va omplir l’espai i va deixar colors subtils. L’interès d’aquesta versió estava en l’ús d’algun instrument original, en particular en metalls, cosa que –atesa la importància que tenen per a Wagner– aportava un timbre especial. I el cert és que els d’aquesta orquestra ho van fer de meravella, amb neteja, intensitat, color. Però si bé en aquests casos l’acció està purament centrada en la música i la paraula –poc més necessita Wagner– i es pot apreciar com s’expressa aquesta arquitectura singular fins i tot promovent imatges, com en la llarga escena de la trobada de l’holandès amb Senta, en la qual ell està mut, però està en la música; d’altra banda magnífica en interpretació. Imatges que sorgeixen del discurs musical: unes veles a tot vent, potser massa a l’obertura, en la qual Minkowski no va tractar a fons l’expressió romàntica, la tensiódistensió, la respiració.
Però després, el pes de les veus va anar establint la intensitat expressiva i la calma sempre dramàtica. Com bé assenyala Argullol a les notes, el joc de la maledicció diabòlica, l’element angèlic i la redempció, són els motors del discurs romàntic. Excel·lents el cor femení, precisament a les al·lusions angelicals. Impressionant l’eficàcia del de mariners, amb accents heroics i l’impuls de fer-se a la mar. De tota manera els balanços són necessaris i les fustes van sonar fortes de vegades a falta de fossat. Fins i tot de gran labor, l’oboè, que Minkowski no va controlar en funció d’una força expressiva en la qual –en general– va fer una feina molt eficaç donades les dimensions orquestrals. L’holandès de Texier va ser correcte, distingit, romàntic, més interior; brillant Senta, de timbre càlid i veu rodona, molt eficaç el baix Kares igual com el tenor Cutler. En síntesi, aquest Holandès continuarà navegant cap a altres ports.