© Antoni Bofill

El concert de presentació del disc Bad Guys del contratenor català Xavier Sabata estava anunciat dins el cicle Palau 100 com a concert extraordinari, ja que no estava inclòs en el programa d’abonament. I, certament, va ser un concert extraordinari, en primer lloc per la diversitat de públic que omplia la sala –un públic molt diferent de l’habitual del cicle capdavanter del Palau– i, en segon lloc, per l’èxit assolit en la presentació “oficial” del cantant d’Avià davant el públic català.

Es tractava, com dèiem, del “debut” en solitari del contratenor català a casa seva. Un debut precedit, de forma aïllada, per l’actuació ja fa uns quants anys de manera anecdòtica acompanyant la soprano Simone Kermes en un concert d’àries barroques també al Palau, però dins el cicle Ibercamera. En aquell moment, Sabata era un jove contratenor que tot just començava la seva trajectòria professional. Ara, Xavier Sabata es presentà un altre cop al Palau com a cantant consagrat en un gènere –el barroc– en què els contratenors comencen a regnar com temps enrere ho van fer també els castrati i falsetistes.

Xavier Sabata demostrà en el seu recital barroc, en què aprofitava per presentar el seu disc d’àries de Händel Bad Guys, que és sobretot un animal d’escena i un cantant profundament intel·ligent. El primer dels atributs el deu, sens dubte, a la seva formació d’actor a l’Institut del Teatre –que recordem que aquest any celebra el seu centenari– i a una incipient carrera com a actor que continua alternant o combinant amb la faceta musical; mentre que el segon és fruit d’un intens treball en una tècnica complexa i, per sobre de tot, d’un coneixement a fons de les seves possibilitats vocals i artístiques.

La veu de Xavier Sabata no és una veu fàcil. De color fosc i tessitura més aviat limitada en el registre agut, la seva no és una veu que es pugui associar a la dels sopranistes pirotècnics, vinculats tot sovint a figures físiques andrògines que tant de misteri i encís produïen en la societat dels segles XVII i XVIII en què triomfaren els castrati; figures, a més, que sovint s’associen als personatges heroics i protagonistes de les òperes de Händel, Vivaldi i els compositors contemporanis.

Xavier Sabata ha volgut anar més enllà d’allò obvi i massa conegut i explorar un nou terreny operístic i, alhora, esmicolar clixés massa ancorats en un passat ja inexistent. És a dir, Sabata ha volgut demostrar en aquest recital que els contratenors no són sempre aquells éssers andrògins i de veus angelicals que la memòria col·lectiva té associada als falsos imitadors dels castrati –com sovint se’ls confon–, sinó que són homes, de masculinitat evident, que simplement fan servir una tècnica vocal que aconsegueix un efecte sonor similar –mai igual ni imitatiu– al dels antics castrati. Això, que sembla tan evident, encara hi ha molta gent que no ho té tan clar… El contratenor català, però, encara dóna una volta més a la qüestió, posant en evidència que les veus dels castrati no només eren fetes servir per mostrar el vessant heroic dels personatges principals a les òperes, sinó que també eren antagonistes en les mateixes òperes, amb característiques vocals diferents.

© Antoni Bofill

Precisament per això la foscor del timbre de Sabata s’avé a la perfecció amb el tipus de rols i àries escollides per al seu disc –i programa de concert– recollit amb el títol suggeridor de Bad Guys (Chicos malos en castellà, Nois dolents en català). Aquests rols tenen tantes possibilitats d’aprofundiment psicològic com els dels protagonistes antagònics, fet que es posa en evidència en la diversitat anímica que Händel sap traduir en música. Des del lirisme i la nostàlgia fruit del rebuig amorós, fins a la ira o la crueltat de les àries de bravura, Händel també sap crear figures musicals exclusives per als sentiments més obscurs, com les colorature en forma de tresets que es poden trobar en àries com “Se l’inganno” d’Ariodante, que produeixen un efecte d’ironia i crueltat molt suggerent, i que Xavier Sabata sap interpretar amb una gran expressivitat. L’amplada vocal en el registre de pit, les inflexions dirigides exclusivament a aconseguir efectes dramàtics i la integració de la música i la veu en una intenció corporal global van ser claus de l’èxit en un recital en què va recórrer el repertori händelià passant per pàgines de Tamerlano, Faramondo, Ottone, Ariodante, Teseo o Giulio Cesare.

És de justícia fer esment del grup instrumental barroc Il Pomo d’Oro que acompanyava Xavier Sabata damunt l’escenari –i que ho fa també al disc–, liderat per un grandíssim i precís violinista i musicòleg, Riccardo Minasi, autor de la reconstrucció del Concert a quattro en Sol major de Händel que es va interpretar a la primera part del concert, actuació que es va completar amb la Sonata a quattro en Sol major, op. 5 núm. 4, també de Händel, a la segona part.