Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

A falta d'una setmana per a cloure la temporada, l'OBC va oferir un concert magnífic amb un repertori molt atractiu. Obria el programa el compositor anglès Benjamin Britten, de qui enguany també en celebrem un important aniversari -el centenari del naixement-, encara que per la programació barcelonina no ho sembli. En el Passacaglia i els Quatre interludis marins de l'òpera Peter Grimes el director titular, Pablo González, va mostrar moltíssima cura en el plantejament dinàmic, forçant uns pianíssims subtils que lluitaven contra la remor de la sala i, sobretot, mostrant una gran profunditat i densitat en les textures, gràcies a unes cordes molt ben conjuntades i a uns metalls segurs i càlids. La interpretació va arrencar ja alguns bravos al final de la primera part, abans d'arribar al plat fort que era la Quarta simfonia de Mahler. Pablo González ampliarà l'any vinent el seu periple mahlerià amb la colossal Vuitena després de la Sisena i la Tercera com a més recents. El director titular va abordar la simfonia oferint una versió serena però plena de contrastos i amb un so molt cuidat, en la línia de la primera part. María Espada va cantar el delicat lied del quart moviment amb gran sensibilitat. El seu registre greu resulta poc consistent en alguns moments, però en canvi la veu és idònia per a transmetre la innocència del text. A destacar les intervencions dels metalls, molt especialment les de la trompeta solista Mireia Farrés. Excel·lent també el concertino convidat en les seves múltiples intervencions solistes.

 

Tot i l'exceŀlent resultat musical, el concert va començar accidentat, amb el so de diversos dispositius electrònics que van obligar al mestre González a aturar dues vegades l'orquestra per demanar al públic que els apaguessin. Els directors haurien de fer més sovint com González i cridar l'atenció al públic quan s'esdevenen aquest tipus de situacions, qui sap si així algú es donaria per al·ludit, ja que sembla que tots els avisos previs, acústics o visuals, no serveixen de gaire. I no estaria de més incloure també als estossegadors compulsius que escampen microbis sense mocador ni contemplacions, als inquiets remena-papers, i als acalorats que es venten sorollosament com si no tinguessin ningú al voltant. Clar que si el que volem es un públic respectuós que vagi a l'Auditori a gaudir plenament del concert sense distraccions potser tindrem una sorpresa i ens trobarem que la sala se'ns queda grossa.