CRÍTICA

La sala Montsalvatge és molt grata per a aquest tipus de música, i Girona sembla que respon a aquestes convocatòries amb entusiasme. El programa, que l’endemà es fa a Barcelona, proposava la conjunció d’intèrprets catalans en papers destacats amb una orquestra receptiva i de qualitat i, sobretot, un director dels que tenen idees, i les fan materialitzar. Leopold Hager està en forma i va saber donar una versió personal, com ha de ser, de la Simfonia núm. 104 de Haydn, i del Rèquiem de Mozart. Hi ha intèrprets formidables a Catalunya i a Espanya per nodrir propostes d’aquest caràcter i això honra els organitzadors, que s’atreveixen amb aquestes recerques. Més fàcil i de menys risc és comprar el que ve de fora, però.... es tracta del respecte i la dignitat d’una societat que inverteix en la seva gent.

Així les coses, el Rèquiem va disposar d’un cor local, de direcció molt potent, que va saber del caràcter i d’un joc molt grat de dinàmiques i contrastos, de força, i d’un esforç en la claredat de dicció. Eloqüent predomini de veus femenines molt grates, i bon fons de tenors i baixos. Un lleu desajust al començament es va ser corregir aviat. Hager va cuidar molt el detall de plànols, i el subtil entrellaçat de frases i color entre veus i orquestra (Lacrymosa). Pel que fa a solistes, bondat en els solos de soprano i mezzo, i poc caràcter en tenor i baríton. La Simfonia núm. 104 que va obrir la sessió va posar sobre la taula els ingredients de Hager: contrastos, fraseig acurat, profunditat, elegància i recerca de detalls, en una feina que recorda les bones versions clàssiques d’aquest repertori.