CRÍTICA

La nova proposta, compartida amb altres teatres i encetada abans-d'ahir, dissabte, evidentment amb L'or del Rin, té una direcció escènica del canadenc Robert Carsen, que, com Harry Kupfer i qualsevol que interpreti aquesta obra monumental des del present, considera que Richard Wagner, posseït de l'esperit de la deessa Erda, va anunciar els desastres derivats de la destrucció de la naturalesa per part de la humanitat cobejosa i assedegada de poder.

Al capdavall, la tetralogia L'anell dels Nibelungs és una obra sobre relacions de poder i de sexe que, com va descobrir Bernard Shaw a finals del segle XIX i va instaurar Patrice Chereau amb el seu cèlebre muntatge de fa gairebé 40 anys, està habitada per déus, gegants, nans, ondines i valquíries havent-hi en joc un anell màgic, una espasa encantada i un tresor extraordinari, però que, en paraules del dramaturg anglès, “és un drama d'avui i no d'una antiguitat remota i fabulosa”. L'avui era el de Wagner i poc més tard el de Bernard Shaw, però pot actualitzar-se amb cada posada en escena.

El cas és que el muntatge de Robert Carsen, després que uns figurants travessin l'escenari llançant-hi diversos objectes, comença en una ribera del Rin convertida en un abocador. Carsen fa que el món dels déus es converteixi en una aliança entre el poder militar (Wotan, amb la llança transformada en un pal de golf) i el financer, mentre que els gegants són els constructors (un altre poder) i els nans són esclaus d'una empresa metal·lúrgica.

Rebuda amb divisió d'opinions, la proposta de Carsen té un plantejament clar i conté elements interessants que creen expectatives sobre la seva continuïtat en el desenvolupament de la tetralogia. També les crea la direcció musical sòlida de Josep Pons, el director titular de l'orquestra del Liceu. Així mateix, van exhibir solidesa els intèrprets, entre els quals la contralt Ewa Podles, que va fer sentir la seva veu misteriosa en l'única, però transcendental, aparició d'Elda.