CRÍTICA

N'hi havia que s'havien aixecat i, tement fer fressa en asseure's, van quedar com petrificats quan la simfònica de Galícia va emprendre El camp dels morts, de la cantata Alexander Nevski, i Ewa Podles va fer que tinguéssim la sensació que caminava (i nosaltres amb ella) per un paisatge després de la batalla. El cant és el d'una dona que busca un supervivent per poder-lo estimar, però, més que el tribut a l'heroïcitat, s'imposa la desolació davant l'omnipresència de la mort. Com si extragués un lament del fons de la terra, la contralt polonesa va fer sentir la seva veu pregona i misteriosa, però també la seva sensibilitat per encarnar un lament universal i malauradament perdurable davant dels desastres de la guerra. Tots vam quedar petrificats d'emoció. Aquest cant, que fa temps que Powles interpreta de manera admirable, va ser la culminació sublim del concert que va tenir lloc dijous al Palau amb el reclam del poderós oratori que Abram Stasévitx va conformar a partir de la banda sonora que Prokófiev va compondre per a les dues parts de l'obra mestra d'Eisenstein a propòsit del tsar Ivan IV Vasílievitx: Ivan el terrible i La conjura dels boiards.

El concert va encetar-se amb In tribulatione mea invocavi Dominum, que, datada l'any 1987, és la primera obra religiosa de Joan Guinjoan, que, un cop acabada la interpretació de la peça, va recollir els aplaudiments deguts del públic. Aquest tribut al compositor va ser una bella i emotiva manera de començar. A més, si hi havia en joc l'evocació d'un tsar terrible que demana el suport diví per aniquilar invasors i opositors, la peça de Guinjoan, amb un fragment del Salm XVII, invoca la protecció d'un déu que, a la manera de l'Antic Testament, és irat i terrible amb els enemics.

Aquesta obra religiosa, en tot cas, té una intensitat i un poder emocional d'acord amb la creació musical de Prokófiev inspirada en el retrat que, a certa imatge i semblança de Stalin, Eisenstein va realitzar d'un tsar del segle XVI que primer es presenta com un alliberador, però que va adquirint un perfil cruel, venjatiu, paranoic. No és estrany que, en plena Segona Guerra Mundial, Stalin es volgués reconèixer en l'Ivan alliberador de la pàtria de la primera part, però repudiés la imatge ombrívola de la segona. Amb un Sergi López que va assumir amb poder i convicció un doble paper recitatiu com a narrador i com a Ivan el Terrible, l'orquestra de Galícia i els diversos cors participants, dirigits amb tant d'ímpetu com finesa per Víctor Pablo Pérez, van donar la mesura d'una partitura impressionant que va deixar-nos aclaparats.

Però l'emoció va arribar amb un cant d'una altra obra de Prokófiev pel cine d'Eisenstein: Alexander Nevski, amb el seu camp dels morts. A Ivan el terrible, Ewa Podles s'havia fet present com la veu de L'Oceà i amb La cançó del castor. Aleshores va fer-se memorable.