La pobra Butterfly sempre té públic. Amb el mateix muntatge coproduït amb el Coven Garden que ara es reposa, el Liceu va programar el 2006 vint-i-dues funcions de l'òpera de Puccini sobre la dissortada japonesa comprada, seduïda i abandonada per un tinent de la marina nord-americana. Aquesta temporada només n'ha programat tretze en dues tandes amb la resposta esperada del públic, que en les primeres funcions pot disfrutar, a més, d'una gran Butterfly, Hui He, que la representa com si en fos la seva encarnació. Amb el temps, potser, la soprano xinesa és menys vibrant amb la Butterfly juvenil i ingènua de I'Acte, però, amb uns greus esplèndids, s'imposa i commou quan el personatge madura entre l'esperança inútil i el desengany fins culminar de manera sublim en l'escena de la mort.

El protagonisme absolut de Butterfly, única heroïna del drama, hi predisposa amb exigència, però el cas és que de Hui He va ser el triomf a la nit d'estrena. Al costat de Cio-Cio-San, tots són comparses, de manera que Pinkerton és en un segon pla, encara que el defensi un tenor tan sòlid i famós com Roberto Alagna. La resta del repartiment, amb bones prestacions del cor del Liceu, també va aportar solidesa mentre que la direcció de José Miguel Pérez-Sierra, jove director debutant al Liceu, va donar empenta i potència a l'orquestra. Pel que fa a la posada en escena de Moshe Leiser i Patrice Caurier (amb una escenografia de portes corredisses que es tanquen perquè Butterfly visqui en penombra la seva solitud amorosa) continua tan elegant com insípida. Només a l'escena final en què el fill de Butterfly té els ulls embenats i mou una bandereta dels EUA (a Nagasaki!) apunta que d'aquesta òpera se'n poden fer posades en escena més agosarades i punyents.