CRÍTICA

Els recitals de la soprano francesa Patricia Petibon sempre deixen espai al sentit de l'humor. En un intent de trencar les fredes convencions del gènere, teatralitza algunes cançons i hi afegeix gags, cops d'efecte, ganyotes i fins i tot lladrucs. De vegades l'encerta, d'altres no. De fet, les coses que Petibon fa abans, durant i després de la interpretació d'una cançó poden resultar molt divertides o irritants. Hi va haver de tot al recital que va oferir al Palau, dins el cicle Ibercamera, al costat de la pianista nord-americana Susan Manoff.

El programa va combinar cançons franceses, nord-americanes i espanyoles. Va arrencar amb quatre cançons de Reynaldo Hahn dites amb excessiva sofisticació. Amb plomes i barret de cowboy , cantant i pianista van fer quatre de les Cançons populars americanes d'Aaron Copland. Va tenir la seva gràcia, però l'abús dels gags va restar valor musical a les obres. Petibon fins i tot va passar l'escombra per les tecles del piano mentre Manoff tocava un rítmic Preludi de George Gershwin.

El lirisme refinat de Petibon va brillar a les cançons de Samuel Barber, Francis Poulenc i Joseph Canteloube, i la seva meritòria incursió en el món de la cançó espanyola de concert, amb peces de Joaquim Nin, Ferran Obradors, Joaquín Turina i Manuel de Falla, va tenir matisos atractius. Amb Erik Satie va haver-hi molts gags i el programa es va tancar amb una hilarant peça d'Isabelle Aboulker, Je t'aime . Com a comiat, un armistici líric: una bonica versió del famós Over the rainbow .