Cerca de crítiques

Enquesta

Viktoria Mullova amb l'OBC

23/1/2013 |

 

Programa: Blai Soler, Xostakòvitx, Béla Bartók

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona

Blai Soler: Divinacions (Estrena, encàrrec OBC).

Dimitri Xostakòvitx: Concert per a violí i orquestra n.1 en La menor, op.77.

Béla Bartók: Concert per a orquestra.

OBC Pablo González, director. Viktoria Mullova, violí.

 

Per segon cop aquesta temporada l’OBC ha enfrontat Bartók amb Xostakóvitx, precedits aquesta ocasió per Blai Soler, qui presentava la seva nova obra Divinacions. Assistir a una estrena és sempre un esdeveniment estimulant que aporta un punt d’incertesa i sorpresa a les sovint massa conservadores temporades. En aquest cas la sorpresa ha sigut altament positiva ja que, tot i patir d’alguns dels vicis usuals en obres contemporànies, la música de Soler és d’indubtable qualitat. L’obra és de fàcil audició, fet que no implica que sigui fàcilment comprensible. Com ja és habitual en obres d’aquestes característiques, l’orquestració hi juga un important paper. Els jocs tímbrics proposats per Soler resulten molt suggerents, particularment en els episodis més cambrístics, i representen la part més accessible per a l’oient. L’estructura formal és molt interessant, a jutjar per la informació facilitada a les notes de programa, però l’aleatorietat present a la partitura, que representa l’atzar que les divinacions pretenen fixar, resulta difícil de percebre en viu. Hauria sigut molt didàctic que el propi compositor, present a la sala, ens en fes cinc cèntims amb l’ajuda d’exemples interpretats per l’orquestra, com ja va fer Hèctor Parra la temporada passada. La primera part va cloure amb la intervenció de Viktoria Mullova, una de les solistes de luxe que participa en la present temporada de l’OBC i que tornarà a actuar a l’Auditori dins del circuit retrats d’artistes. Mullova va fascinar el públic amb un so opac, de volum poc generós però d'excels control, i una precisió prodigiosa en l’articulació i l’afinació. La seva interpretació va tenir la dosi necessària de transcendència tot i l’acompanyament lleugerament distant i poc opressiu de l’orquestra. La direcció de González, precisa i pulcra, sembra encaixar perfectament amb el mecanicisme del concert de Bartók o amb l’angoixosa contenció del concert de Xostakóvitx. Sota les seves indicacions l’OBC va sonar esplèndida en les tres exigents obres que integraven el programa tot i alguns petits desajustos, especialment en el darrer moviment del concert de Bartók, on lleugeres imprecisions en els vertiginosos passatges de les cordes van ser compensades per un notable control dinàmic.

Esteban Rey
Catclassics.com