No puc sentir nostàlgia de l'època de les grans “dives” de l'òpera perquè no l'he conegut. Ni tampoc voldria tenir-ne. Però, en tot cas, si Anna Netrebko és la gran diva de l'òpera actual, celebrem-ho perquè, com va fer present al Liceu en la brevetat de Iolanta i amb només dues escenes (sobretot el duet amb l'enamorat) rellevants d'aquesta obra de Txaikovski, el timbre de la seva veu és extraordinari, el registre amplíssim, la capacitat expressiva notable i immensa la presència escènica, malgrat que nomes pogués exhibir-la en una versió de concert.

Després de triomfar
en pràcticament tots els grans escenaris operístics, Netrebko ho ha fet al Liceu debutant-hi, finalment, acompanyada de l'orquestra del Mariinski. Ha sigut bonic que fos
així perquè la soprano russa, havent adquirit la nacionalitat austríaca, s'ha presentat a Barcelona amb la companyia amb la qual va formar-se i al costat de qui va descobrir-la, Valery Gergiev, aquest mestre que, dirigint amb les seves mans llarguíssimes, en la primera funció de Iolanta al Liceu va extreure dels músics la capacitat per expressar tota la potència melòdica i tímbrica de Txaikovski en
una interpretació contundent d'aquesta òpera protagonitzada per una princesa cega que, sobreprotegida pel seu pare, ignora l'existència del sentit de
la vista fins que li ho descobreix un comte intrús del qual s'enamora. Només si ho desitja ferventment, hi podrà veure: un supòsit que ha convidat a les interpretacions, sobretot psicoanalítiques.

L'estrena al Liceu de Iolanta va ser una festa musical no només per l'exquisida participació d'Anna Netrebko, que duia un espectacular vestit vermell amb farbalans, i la direcció de Gergiev. També hi van col·laborar les excel·lents veus dels cantants del teatre de Sant Petersburg on, fa 120 anys, Txaikovski va estrenar aquesta obra tan bella com poc coneguda.