Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Riccardo Chailly, gran reclam de La Bohème a un Palau de les Arts en dificultats
6/12/2012 |
Programa: La Bohème
Lloc i dia:Palau de les Arts de València
L’arribada al Palau de les Arts de València és tot un xoc: una filera de làpides mortuòries amb els títols de les òperes representades fins ara al teatre rep l’espectador. És l’original manera de protestar dels treballadors davant l’amenaça d’un ERO que eliminaria el 40% de la plantilla, una mesura dràstica que s’afegeix a altres durs sacrificis davant l’asfíxia econòmica de la institució. Només cal llegir la premsa per comprovar com la Generalitat Valenciana, la principal sostenidora del Palau, té les arques més que buides i, a més, l’escarransida aportació del ministeri de l'ínclit Wert es reduirà en un 50%.
Les làpides són, per tant, un recordatori del destí possible d’un equipament faraònic que, per poder sobreviure amb engrunes, ha hagut de reduir extraordinàriament l’activitat: només cinc títols a la temporada regular més un al Festival de la Mediterrània, quasi tots de gran repertori per atreure un públic més necessari que mai, i amb equips artístics –amb excepcions- modestos. El raquític díptic amb la temporada i l’escarransit programa de mà (el text accessible per codi QRs no millora gaire la cosa) són altres petits indicadors dels problemes del teatre.
Abans que els llums s’abaixessin per a la segona obra del curs, La Bohème de Puccini, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va fer la seva pròpia aportació a la protesta tocant el vals de Musetta. L’orquestra és, de fet, una de les principals columnes vertebrals del teatre -junt amb el Cor de la Generalitat Valenciana, creat molt abans de la construcció del Palau-, i seria una veritable llàstima deixar-la perdre quan la seva qualitat queda magnificada amb batutes com les de Riccardo Chailly. Algun dia, Helga Schmidt haurà d’explicar com s’ho fa per convèncer artistes d’aquesta magnitud, sobretot quan la seva activitat lírica és minsa, com és el cas de Chailly.
El director italià, que va cancel·lar l’any passat per motius de salut una Ariadne auf Naxos en concert, va ser el gran protagonista de la representació. Quina diferència amb l’hedonisme hipnòtic però egòlatra del seu compatriota Daniele Gatti a Salzburg! Directe, sense alambinaments, però també sense descuidar cap detall de la partitura pucciniana, Chailly va evitar l’excés de greix en la paleta sonora, sempre nítida (fins i tot un pèl seca) i l’excés de sucre en la paleta emocional. Tot va fluir amb la força de l’evidència, i l’acompanyament de les dues entrades, ben dissímils, de Mimì als actes primer i quart, van posar, com calia, la pell de gallina.
La resta d’elements aplegats en la representació van jugar en una divisió inferior, com un repartiment honorable i prou. Gal James va ser una Mimì de recursos modestos, timbre mat i musicalitat escolàstica, sense gaire emoció. Més apassionat va ser el Rodolfo d’Aquiles Machado, amb una veu que manté la finor lírica i l’agut valent, tot i petits desequilibris en l’emissió (quasi tots els pianíssims van ser inaudibles). Massimo Cavalletti va ser un Marcello emfàtic, susceptible d’un major refinament en el fraseig, ben acompanyat per la Musetta soubretística de Carmen Romeu, mentre que Gianluca Buratto era un Colline tenebrós i Mattia Olivieri un Schaunard sobreactuat.
La producció de Davide Livermore, signatari també de l’escenografia i la il·luminació, es va estrenar aquest setembre a Filadèlfia i es basa en constants projeccions de quadres de l’època de l’acció, sobretot impressionistes, no només en el llenç de Marcello, també per ambientar cada escena. Si a l’acte primer el ball d’imatges pot atabalar una mica, el paisatge nevat del tercer era ben evocador (llàstima de la pana momentània de la pantalla esquerra). L’efecte més aconseguit va ser al final, quan la figura desconsolada d’Après la faute de Jean Béraud desapareix quan Mimì (vestida igual) mor. Per la resta, va ser una proposta tradicional sense cap daltabaix i amb el típic excés d’estímuls al Cafè Momus, inclosos uns carregosos cambrers ballarins. L’espectacle de veritat, tanmateix, era al fossat.
Xavier Cester
El cronista errant
Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet