Cerca de crítiques

Enquesta

A major glòria de René Jacobs

27/11/2012 |

 

Programa: Die Zauberflöte, de W. A. Mozart. Akademie für Alte Musik Berlin; RIAS Kammerchor; René Jacobs, dir.

Lloc i dia:Palau de la Música

 

Tots els focus del Palau es van llençar el passat divendres sobre René Jacobs. No podia ser d'una altra manera. El títol -i el seu autor- està entre els més representats en els nostres dies i un dels més populars del repertori. D'altra banda no hi havia un director d'escena capaç de "xupar càmera" car es tractava d'una versió de concert, com és lògic tractant-se del Palau. I, finalment, en el repartiment no hi figurava cap nom dels que generen expectativa.

De manera que es tractava d'escoltar la Flauta màgica de René Jacobs, ja coneguda pels discòfils mitjançant un enregistrament per a Harmonia Mundi de l'any 2010. A més de la mateixa orquestra i cor, d'aquell enregistrament romanien a l'execució del Palau Daniel Schmutzhard (Papageno), Marcos Fink (Sarastro), Kurt Azesberger (Monostatos), Sunhae Im (Papagena), Inga Kalna (Primera dama), Anna Grevelius (Segona dama), Isabelle Druet (Tercera dama), Joachim Buhrmann (Sacerdot i home armat).

Si del que es tractava era de conèixer la Flauta màgica de René Jacobs això es va fer en el sentit més ampli de la paraula. Començant per l'establiment de la partitura. No és que Jacobs obri talls, car no se'n fan normalment en aquesta obra. Tampoc ofereix versions alternatives amagades en un annex ni coses per l'estil. La partitura sobre la que treballa és, per tant, la mateixa que van fer servir Otto Klemperer o Wilhelm Furtwängler, per esmentar dues aportacions glorioses a la història d'aquest títol. Però hi ha notables diferències sobretot en relació als diàlegs. Normalment executats en forma parlada sense amanir, els diàlegs de la Flauta màgica constitueixen, pel públic no germànic, la part indigesta del menú. Jacobs, però, els anima notablement amb il·lustracions musicals que poden correspondre al pianoforte (abans de l'ària de Tamino), a la percussió o al conjunt de l'orquestra. Aquestes il·lustracions tenen en ocasions la funció d'efectes especials (abans de l'ària de la Reina de la Nit), però en d'altres casos són autèntics acompanyaments manllevats (veure per exemple l'acompanyament del primer diàleg entre Papageno i Papagena), d'altres obres de Mozart o de vegades temes de la pròpia Flauta màgica utilitzats com a leitmotiv. El pianoforte no figura per a res en la partitura, però era un ús habitual de l'època que el mestre concertador el toqués recolzant aquí o allà el discurs orquestral. Per això Jacobs es va permetre incorporar-lo en algun número musical, com també incorporar algun passatge cantat als diàlegs, assignar al glockenspiel alguna frase corresponent a l'orquestra, fer tocar la flauta (a càrrec d'un músic de l'orquestra) a Tamino mentre Papageno prova de donar-li conversa, afegir un "Zurück!" del cor abans del segon finale idèntic als que estan escrits al primer finale o assemblar alguns diàlegs de tal manera que els personatges expressessin els seus pensaments corresponents alhora (interessant en aquest sentit, per exemple, el diàleg anterior al duet de Papageno i Pamina o a la segona ària de la Reina de la Nit). Tot això afegit a d'altres usos més tradicionals com introduir l'orquestra en les darreres frases del diàleg provava d'amenitzar els diàlegs i ho va aconseguir. Finalment, i encara que en menor mesura que en altres versions, el rigor filològic que se li suposa a Jacobs no li va impedir escurçar alguns diàlegs.

La creativitat de Jacobs no es limita però als diàlegs. Ja al primer número (Tamino i les tres dames) es va executar alguna fermata no escrita i ornamentacions i apoggiature en ple número de conjunt i no tan sols a les cadències, que és l'ús més habitual, mentre es van aplicar lleus modificacions del text (primera ària de Papageno, reduïda a dues estrofes, per cert) o es va reforçar amb el cor el duet dels cavallers armats, aposta aquesta de dubtós èxit i una mica contradictòria amb l'arcaisme fascinant d'aquest passatge.

L'aposta historicista de Jacobs implica naturalment una orquestració reduïda que afavoreix els tempi lleugers i la precisió rítmica malgrat que l'execució de l'obertura no fos tècnicament inqüestionable. Però té altres conseqüències importants, particularment el pes que dóna a la percussió (i en menor grau als metalls) en el balanç sonor general. Els temps lleugeríssims foren particularment apreciables a la primera ària de la Reina de la Nit, molt interessant pel contrast entre la velocitat de la introducció orquestral i l'andante, l'amplitud del recitatiu i el temps més convencional de l'allegro moderato, però també al brillant stringendo final del tercet de Papageno, Monostatos i Pamina, al "Wie stark ist nicht dein Zauberton" del primer finale, al solo de Sarastro al mateix número i en general a totes les intervencions d'aquest personatge o a la segona ària de la Reina de la Nit.

Veient la interpretació a nivell de detall es pot observar la breu execució de la semicorxera que introdueix l'obertura (un ús que ja s'ha fet habitual) o l'execució d'algunes dinàmiques (a la mateixa obertura) o canvis de tempo ("O so eine flöte", al primer quintet) no escrits. Llibertats totes elles que donen a l'enfocament historicista de Jacobs un caràcter més juganer que escolar. Amb tots aquests elements va aconseguir moments excel·lents com el "Schnelle Füsse, rascher Mut" del primer finale, el duet dels sacerdots, el segon quintet, el tercet de Tamino, Pamina i Sarastro i, sobretot, moments d'autèntica antologia al cor "Triumph!" del segon finale i al duet entre Papageno i Papagena, que van conduir la nit a un clímax final inoblidable. En ambdós casos va destacar per sobre de tot l'extraordinària agressivitat i precisió de la secció de cordes.

A canvi les apostes estètiques del director no van afavorir els aspectes més obscurs i críptics de l'obra, sobretot a l'escena entre Tamino, l'orador i el cor "O Isis und Osiris". Globalment es pot dir que si bé es guanya una frescor que l'acumulació històrica de tics romàntics podria soterrar, també es perd part del que l'obra prefigura, com el recitatiu wagnerià que es suggereix a l'escena de Tamino i l'orador o el llenguatge coral d'un Beethoven o un Brahms. Val a dir també que l'aposta per una instrumentació reduïda atenua certs efectes tímbrics i dinàmics que versions de tall romàntic han revelat i que potser Mozart hagués desitjat si hagués disposat d'uns altres mitjans. El component còmic de l'obra queda en qualsevol cas reforçat per sobre de la solemnitat i la densitat filosòfica que s'hi contraposen en aquest obra tant profundament maniquea.

La vetllada es va desenvolupar en forma semiescenificada, la qual cosa podia aportar un cert dinamisme però hagués estat perfectament prescindible.

El repartiment de cantants no va estar, en canvi, a un nivell destacable. Particularment dèbil, per la importància del paper, fou el Tamino de Topi Lehtipuu, poc fantasiós, excessivament lleuger per una part que exigeix un cert heroisme i amb un registre agut dubtós. Molt millor però sempre dins la més estricta normalitat el Papageno de Daniel Schmutzhard. La Pamina de Miah Persson mereix un esment particular per la bellesa del timbre i una certa amplitud del so que no es podia observar en la resta de veus. El registre agut, en canvi, tendia a un cert desenfocament. Ambdues característiques (amplitud del so i aguts dubtosos) compartides amb la Reina de la Nit de Burçu Uyar. Marcos Fink, en el paper de Sarastro, es va afavorir de l'enfocament interpretatiu de Jacobs, centrat en temps lleugers i un major ús del normal del staccato en un personatge pel qual habitualment sembla que aquesta paraula no existeixi. Tot plegat va permetre atenuar les limitacions del cantant. La resta del repartiment es va moure en una correcció general molt d'agrair en el cas del Monostatos de Kurt Azesberger i en les tres dames.

El públic que omplia el Palau va tenir un gran comportament consistent a mantenir un silenci concentrat durant tota la vetllada i aplaudir efusivament al final d'una manera ostensiblement sincera l'excel·lent treball del director i de l'orquestra.

Joan Sebastià Colomer
La Porta Clàssica