Cerca de crítiques

Enquesta

L'OBC i la Setena de Beethoven

21/10/2012 |

 

Lloc i dia:L'Auditori

 Verdi: Joana d’Arc (obertura). Rossini: Joana d’Arc. (orquestració de Salvatore Sciarrino). Beethoven: Simfonia n.7 en La major, op.92. Marta Infante, mezzosoprano OBC - Kees Bakels

20 d’octubre de 2012. L’Auditori. L’OBC i la setena de Beethoven

 

La crisi es nota en molts aspectes en el món de la cultura i era previsible que l’Auditori optés per programes de mà més senzills i amb comentaris més curts per abaratir costs. Sembla, però, que els programes no són l’únic que s’ha escurçat, ja que sumant les tres obres del concert s’arriba tot just a seixanta minuts de música. Els preus, paradoxalment, han augmentat, de manera que els espectadors van pagar un mínim de 23 euros per un concert extremadament curt i sense grans atractius en el programa. L’estratègia no sembla òptima, especialment en un moment en què molts afeccionats a la música es veuen obligats a seleccionar curosament l'assitència a concerts. Amb tot, el reclam que sempre suposa una de les simfonies de Beethoven va fer que el públic omplis la sala  en una sessió que també participava d'un dels eixos temàtics de la temporada: la figura de Joana d’Arc.

L’obertura verdiana de l'òpera homònima sobre la màrtir francesa, tenia un interès relatiu tot i ocupar la major part de les fluixes notes de programa, i va ser interpretada expeditivament, amb l’energia pròpia a les obertures del Verdi jove. La cantata de Rossini, que no és més que dues àries encadenades amb una cabaletta final, va comptar amb la participació de Marta Infante com a Joana d’Arc. La mezzosoprano no té una veu especialment destacable, amb un vibrat que desmereixia el timbre en les notes llargues i uns extrems del registre poc sòlids. Malgrat tot va demostrar convicció i un sentiment notables, especialment en els recitatius i les frases més líriques. Només en uns pocs passatges la cantant va tenir dificultats per superar l’orquestra, que interpretava l’orquestració, molt rossiniana val a dir, que Salvatore Sciarrino va realitzar per substituïr l’acompanyament original per a piano. No deixa de ser curiosa la insistència en programar obres amb solistes vocals quan per tots és sabut que l’acústica de la sala Pau Casals és especialment perjudicial per als cantants.

Després de la breu primera part amb una bona però obligadament discreta actuació, l’OBC i Bakels van prendre el protagonisme amb la coneguda i apreciada Setena de Beethoven. La lectura del director holandès no va tenir pretensions d’originalitat i el seu principal mèrit va raure en la fidelitat a la partitura i a l’estil beethovenià, que no és poc. Al marge d’alguna puntual i anecdòtica relliscada instrumental, l'OBC no va lluir el seu millor so. Els sobtats contrastos dinàmics del primer moviment van quedar desdibuixats per l’excessiva reverberació de la sala i es va trobar a faltar una mica més de presència dels greus, a diferència de l’últim moviment, on Bakels va tenir molta cura de subratllar els baixos. A destacar el treballat so del segon moviment i el sempre atractiu trio del tercer. En el quart moviment Bakels va defugir el desmesurat virtuosisme amb què alguns directors l’ataquen i en va potenciar molt encertadament l’expresivitat per sobre de la velocitat. En acabar, públic i orquestra van aplaudir generosament la bona feina de Bakels. Tanmateix, en concerts com aquest hom es pot preguntar si l’èxit se l’ha guanyat el director o més aviat el compositor.

Esteban Rey
Catclassics.com