CRÍTICA

La direcció artística del Gran Teatre del Liceu ha tingut l'atreviment en aquests temps d'incertesa d'inaugurar la temporada amb una d'aquelles obres que, com si estiguessin lligades a una maledicció, no s'anomenen: La forza del destino, en què, precisament, un dels personatges principals, el desventurat Don Alvaro, se sent portador o executor de la fatalitat. A més, trenta anys després que l'òpera fos representada per darrera vegada en aquest teatre, s'ha atrevit a reprendre-la en la seva versió íntegra i amb un canvi pel que fa a l'estructura pel qual l'obertura o la simfonia, on s'apunten els motius recurrents de l'obra, s'interpreta després del primer acte, que, amb la mort accidental del pare de l'heroïna, marca el destí tràgic dels personatges.

La idea és que amb el canvi es pot comprendre millor l'avenir argumental. Allò que es diu comprendre'l, però, es faria difícil encara que tota l'obra fos capgirada: el llibret d'aquesta òpera de Verdi, inspirat en el drama del duc de Rivas Don Alvaro o la fuerza del sino, és un disbarat en què les situacions s'encadenen de forma extremadament forçada i es passa sense solta ni volta del drama a la hipotètica comicitat popular amb exaltacions de la guerra incloses. Resta, és clar, la força de la música verdiana (sobretot en passatges d'una intensitat emotiva que contrasta amb patxangues militars com ara el Ran-tam-plan) ben servida per l'Orquestra del Liceu, dirigida per Renato Palumbo. Almenys a la nit de l'estrena, l'aportació dels cantants (de manera especial el triplet protagonista, format per Violeta Urmana, Marcello Giordani i Ludovic Tézier) també va ser un antídot contra la malastrugança. Però, en canvi, la direcció escènica de Jean-Claude Auvray sembla encomanar-se del llibret i no se sap massa bé cap on va: l'escenografia i la mateixa posada en escena són una barreja desconcertant entre un realisme que tendeix al pintoresc i un esteticisme suposadament inspirat per l'austeritat de Zurbarán.