Levitant. Així va sortir el públic del Gran Teatre del Liceu dijous al vespre. Deixaven enrere un Tristan und Isolde que farà història, il·luminat per la soprano sueca Iréne Theorin, que en el seu debut al Liceu va encarnar una Isolda aclaparadora, tant per la presència dramàtica com per la veu enlluernadora. Valenta, va resistir els embats d'una orquestra –ni més ni menys que la de Bayreuth– que, atiada pel director Peter Scheider, maldava per imposar-se (per un cop que tenen l'oportunitat de ser damunt l'escenari l'havien d'aprofitar!). Ara de negre, sobirana i venjativa; ara de blau, ferotge enamorada; ara de vermell sang, lluint descarada una rosa tatuada a l'escot, Theorin es va declinar en totes les Isoldes amb una mestria i una seguretat hipnòtiques. Al seu costat, la resta d'Isoldes fan figa.

S'ha de dir que la força artística de Theorin es va alimentar d'un elenc de solistes que no es deixava eclipsar fàcilment per la diva, començant pel seu partenaire, el tenor Rober Dean Smith, que vam poder apreciar al Liceu l'últim cop a Els mestres cantaires de Nüremberg el 2009. Potser sense tanta potència vocal, i de vegades ofegat per la virulència orquestral, va brodar un Tristany ric en matisos, sensible i deliciós. Michelle Breedt va ser una perfecta Brangäne amb uns “habet acht!” (‘aneu amb compte!') xiuxiuejats des del primer pis que feien témer el pitjor.

També va ser molt aplaudit el baix Franz-Josef Selig, que va deixar tothom estabornit amb la seva contundent intervenció com a Rei Marke, gràcies a la seva veu cavernosa, però alhora brillant i neta, sense oblidar l'expressiu Jukka Rasilainen en el paper del fidel Kurwenal.

Tanmateix, la gran protagonista de la vetllada va ser l'orquestra de Bayreuth i el cor, que, en aquesta ocasió, va ser d'homes, i només va tenir una breu intervenció en el primer acte. Els músics es van entregar a cor que vols a un públic que ja els havia mostrat en els concerts precedents la seva admiració incondicional. Es comentava que fins i tot algun instrumentista havia plorat, emocionat en veure l'esclat dels aplaudiments extasiats, ja que, condemnats al fossar, són l'ànima de les òperes, cert, però una ànima invisible, sempre als peus dels solistes. Aquí, en canvi, se'ls ha restituït el paper que els pertoca i que malauradament esperonat pel protagonisme creixent de les posades en escena, sovint se'ls manlleva.

Que venia el Festival de Bayreuth a Barcelona però en versió concert? Doncs més que una tara, haurà estat un encert. No només pel que acabem de comentar, per l'oportunitat de veure en acció una orquestra que, desfermada a voltes, semblava un organisme viu, embriagat per la seva pròpia sonoritat, magnètica i feixuga en passatges tràgicament sublims (com ara l'obertura del tercer acte), sinó també perquè això ha permès copsar l'essència de l'obra wagneriana i el drama d'uns personatges que, deixant de banda les disfresses, expressaven a cara descoberta els sentiments que els colpeixen i modulen la seva veu. És cert que Wagner, pare del concepte d'obra d'art total que atribueix un paper destacat a la part visual representada, adquireix així una dimensió més pura que no és del tot aliena als seus propòsits de comunió gairebé mística a través de l'art.

Comptat i debatut, Tristan und Isolde, dijous al vespre, teatre ple de gom a gom (no es pot dir el mateix dels anteriors concerts), haurà estat la culminació de la visita d'un dels festivals més cobejats, inaccessible, pràcticament sectari, una visita que farà història i que ha servit per revalidar l'idil·li català per un compositor que, a les portes de la manifestació de l'Onze de Setembre, s'ha de recordar que va fustigar els anhels nacionalistes del tombant del segle XIX, quan de seguida es van començar a representar les seves òperes i fins i tot a traduir-les al català... era l'època de la Rosa de Foc.

Potser el fervor wagnerià s'ha apaivagat respecte a l'anterior visita del festival al Liceu, el 1955, quan, en ple franquisme, i sota la supervisió de Wieland Wagner, es va pensar a construir un teatre a l'estil Bayreuth a Montserrat (custodi del Sant Greal), i després a la Sala del Palau Nacional de Montjuïc –un projecte que avui, en plena crisi, sembla del tot desassenyat–, però el cas és que Wagner continua ben viu en el nostre substrat cultural.