CRÍTICA

Jonas Kaufmann, durant la primera part del concert que va oferir a Peralada, el dia 22

Ajuntar en un mateix programa la visceralitat del verisme més captivador amb el Wagner més espiritual, ser Turiddu i al cap de poca estona Lohengrin, és com l’aigua i l’oli. No es barregen. ¿O sí? Si qui canta és Jonas Kaufmann, resulta que sí, que les lleis de la física no s’apliquen al seu art.

En el tancament de festival de Peralada, el 22 d’agost, el tenor alemany va treure el mostrari de totes les seves possibilitats vocals ajustades al seu actual repertori i el resultat, considerant a més les limitacions d’un concert a l’aire lliure, va donar la mesura del que Kaufmann és capaç de fer ara mateix, que és moltíssim, i obre l’espiell al que podrà fer en el futur.

Va demostrar també molta professionalitat al muntar el programa. Tractant-se d’un festival d’estiu i d’un públic heterogeni podia haver anat al més fàcil, a presentar una selecció d’àries ben conegudes i poc compromeses vocalment. Hauria complert, hauria complert bé i tots contents. Però no ho va fer. Va muntar un programa que no defugia la dificultat ni les àries poc freqüentades.

Va començar amb la gens fàcil ària Cel e mar de La Gioconda (Ponchielli) i va prosseguir amb un compositor poc interpretat, Riccardo Zandonai, pertanyent a una generació per a la qual el verisme va ser un tap que va impedir i segueix impedint la seva presència regular als escenaris amb alguna excepció com la Francesca da Rimini del mateix Zandonai. Però Kaufmann va preferir oferir una raresa més gran d’aquest compositor, l’ària Giulietta! sono io! de Romeo e Giulietta, cosa que li va permetre mostrar tota la seva capacitat dramàtica en el moment en què Romeo descobreix la mort de la seva estimada.

Kaufmann i darrere, el director Jochen Rieder, durant la tanda de bisos al final del concert ofert a Peralada el 22

El tenor alemany és el Don José del moment. Ha vingut a Peralada en un descans de les representacions de Carmen programades en el festival de Salzburg. D’aquesta òpera va interpretar La fleur que tu m’avais jetée i ho va fer amb uns pianos tan pianissimos que la intimitat es va apoderar del gran espai a l’aire lliure. Podia ser la peça menys adequada a les condicions del lloc, però malgrat tot va funcionar.

I del rendit, ferit i desconcertat enamorat de Bizet va passar a interpretar l’enamorat infidel que sap que, sabent que morirà en un duel, en la millor tradició siciliana, a mans del marit cornut, reclama l’últim petó de la mamma a Mamma, quel vi è generoso de Cavalleria Rusticana. La passió amb la qual va cantar el comiat de Turiddu regulant els piano i els forte va deixar el públic bocabadat. Fi de la primera part.

A la segona, va començar amb Un di all’azzurro spazio, també coneguda com L‘Improvviso, d’Andrea Chènier. Si en l’òpera aquesta ària és un repte important, per la dificultat intrínseca i perquè és el primer que canta el tenor just sortir a escena, Kaufmann tenia en aquest cas l’avantatge que ja feia estona que estava davant el públic.

La traca final va arribar amb Wagner. Primer amb el Winterstürme de La Valquíria i després amb In fernem Land, el racconto de Lohengrin. El futur wagnerià del tenor s’anuncia brillant. Les mostres que havia ofert fins a aquell moment del repertori italià i francès se li havien donat estupendament, però l’alemany sembla fet a la seva mida.

Fins aquí hem parlat només de Kaufmann, però l’estrella de la nit estava acompanyada per l’Orquestra de Cadaqués, dirigida per Jochen Rieder, un director amb qui el tenor ha fet diversos concerts. Es coneixen i això és important. Entre ells hi havia camaraderia i complicitat.

El format de la vetllada era el d’alternar parts orquestrals amb les cantades pel tenor. I hi va haver de tot una mica. En els extractes de les suites núm. 1 i 2 de Carmen la formació orquestral va tenir moments que feien témer el pitjor, però quan es va arribar a Wagner, de qui van interpretar els preludis del primer i tercer acte de Lohengrin a més d’acompanyar les peces que va cantar Kaufmann, la formació s’havia recuperat.

Si durant el concert Kaufmann havia estat molt professional, una vegada acabat va ser molt generós amb el públic, al qual va regalar ni més ni menys que cinc propines. Fins llavors havia ofert dos extrems, verisme i Wagner, lirisme i dramatisme. A partir de llavors i amb les mànigues arremangades va demostrar que en el seu mostrari també hi ha lloc per a l’opereta vienesa i la cançó napolitana.

O sigui, un complet.