CRÍTICA

Objectiu aconseguit. Per a un festival com el de Peralada, que té en la passió per les veus un dels senyals d'identitat, assegurar-se el debut de l'estrella lírica més cotitzada del moment era qüestió d'orgull. I de prestigi. El cantant bavarès Jonas Kaufmann va arribar en el seu millor moment, assaborint les mels del seu aclaparador èxit al Festival de Salzburg. I va arrasar amb una veu de colors fascinants, un efusiu fraseig i sòlids aguts al llarg d'un generós programa de grans àries del repertori italià, francès i alemany, un itinerari a mida dels seus poderosos mitjans, amb especial protagonisme del verisme i un arrasador final consagrat a Wagner. Kaufmann va comptar amb la complicitat d'un director amb qui treballa sovint, l'alemany Jochen Rieder, que li va proporcionar un acompanyament servicial al capdavant d'una dúctil Orquestra de Cadaqués.

Peralada s'apunta un rotund èxit amb el debut operístic de Kaufmann a Catalunya. En anteriors visites va mostrar la seva faceta liederística a la Schubertíada de Vilabertran el 2003 i dos anys després va debutar amb la Missa solemnis de Beethoven al Liceu, on l'any passat va cancel·lar un recital. Hi havia, doncs, gran expectació per veure en acció el tenor de moda. Kaufmann va complir amb escreix en una memorable vetllada en què va demostrar que, més enllà d'un físic atractiu i un eficaç màrqueting, la clau del seu èxit és la fascinació que exerceix la seva veu, la paleta de colors, des dels greus foscos fins a uns aguts que guanyen lluminositat i potència.

Va escalfar la veu amb una valenta interpretació de l'ària d'Enzo de La gioconda de Ponchielli, punt de partida d'un passeig triomfal. Té carisma i s'arrisca a l'hora de buscar matisos i efectes, no sempre fidels al que està escrit a la partitura, però usats amb habilitat per aconseguir més expressivitat i intensitat teatral. Es mou amb soltesa entre papers de tenor líric i de líric spinto , sap controlar els recursos i en les interpretacions aconsegueix commoure amb els més variats accents lírics: va frasejar amb intensitat l'ària de Romeu de l'òpera Giulietta i Romeo de Zandonai, va brodar amb exquisits matisos l'ària de la flor de Carmen de Bizet i va tancar la primera part amb una memorable versió de l' Addio alla mamma de Cavalleria rusticana .

La gala va anar in crescendo . L'Orquestra de Cadaqués va oferir una abundant ració de preludis, obertures i extractes de suites orquestrals de Verdi, Puccini, Mascagni, Bizet, Rossini i Wagner, en què va lluir la qualitat dels seus solistes -sobretot en la rossiniana obertura de Guglielmo Tell -, però la insípida direcció de Rieder, únicament preocupat a facilitar la tasca al tenor, va desaprofitar en molts moments la qualitat de l'orquestra, liderada per un concertino fora de sèrie. Però qui no va desaprofitar les oportunitats de lluïment va ser Kaufmann, que va tancar el passeig verista amb l' Improvisso de l' Andrea Chenier per entrar en terreny wagnerià amb superbes interpretacions del Cant de la primavera , La valquíria i el meravellós In fernem land de Lohengrin . Final apoteòsic, públic dret i un pletòric Kaufmann que va oferir cinc propines, de Puccini, amb un estremidor E lucevan le stelle de Tosca , l'elegant lirisme de Richard Tauber -encantadora pàgina de Der singende Traum -, passant per la seducció de les cançons napolitanes, amb les famoses Non ti scordar di me i Core'n grato , i la delicada Ombra di nube de Licinio Refice.

I no només va captivar en escena, protagonitzant una de les nits líriques més intenses en la història del festival: va aguantar la calor al llarg de tres hores d'assajos, i va estar sempre encantador amb tothom, amb els músics, amb el personal d'escenari, i va celebrar amb bon humor l'eixordador clacar de les cigonyes que poblen els jardins del castell empordanès. Res a veure, doncs, amb els divos insuportables i capritxosos que amarguen l'existència a tots els que els envolten mentre amaguen la seva supèrbia darrere un fals somriure. Bravo per Kaufmann.