CRÍTICA

Quan l'Orquestra de Cadaqués toca música de Xavier Montsalvatge es produeix una sintonia artística molt especial, una relació espiritual que va més enllà del valor de les notes, de la perfecció instrumental o de la inqüestionable qualitat i virtuosisme tècnic de la formació catalana. Hi ha una comunió absoluta amb la seva estètica i una familiaritat amb el seu llenguatge única, fruit de dues dècades de vida artística en comú, com a compositor resident, en un itinerari conjunt d'estrenes, gires i enregistraments. Cal parlar, per tant, de passió per la seva música, i d'emoció intensa, perquè quan toquen les seves obres recorden a cada nota la seva privilegiada relació d'amistat. Aquest clima especial va il·luminar l'emocionant concert d'homenatge que l'Ensemble li va dedicar al Festival de Peralada en commemoració del centenari del naixement de Montsalvatge.

Va ser un concert en família, celebrat en el marc més acollidor del festival, l'església del Carme de la localitat empordanesa, ideal per gaudir la música d'una manera molt més íntima i propera, i amb un programa nou en què va destacar l'estrena d'un Montsalvatge inèdit, el Concerto libero per a violoncel i piano escrit el 1953 per al violoncel·lista Gaspar Casadó, però que mai va arribar a bon port: no hi va haver entesa amb el solista, i el compositor, decebut, va guardar la partitura en un calaix. Només vam poder-ne escoltar, gràcies al rescat de Tritó, el primer moviment -l'únic que està complet, encara que sense orquestrar-, en una versió de desbordant expressivitat a càrrec de la violoncel·lista Laia Puig i el pianista Dani Espasa. És una obra de gran lirisme i virtuosisme que convindria orquestrar per mostrar totes les troballes de la seva escriptura. Van sonar a glòria la Petita suite burlesca , un quintet d'irresistible vigor rítmic i simplicitat elegant, també rescatat de l'oblit fa tot just un any per la mateixa editorial; la Serenata a Lydia de Cadaqués, en què van enlluernar l'exuberància del so i el virtuosisme del flautista Álvaro Octavio, molt ben acompanyat per Espasa, i, com a brillant final, l'última partitura de Montsalvatge, Tres reflexos sobre una postal d'hivern , orquestrada amb gran encert per Albert Guinovart i dirigida amb passió, força comunicativa i riquesa expressiva per Jaime Martín al capdavant d'una secció de cordes de rotunda plenitud sonora.