Aquesta percepció encara podia haver-se fet més intensa amb les obres, totes per a violí i piano, interpretades abans (la Sonata núm. 3 de Debussy; la Sonata núm. 2, també de Fauré, i els inquietants Mites, de Szymanowski), en la mesura que, en elles i de manera particular en la del compositor polonès, la tonalitat es dilueix sense perdre's.

Podria dir-se que Faust, que desplega el seu talent des de les Partites de Bach que ha enregistrat recentment fins a la música contemporània de Helmut Lachenmann, i Alexander Melnikov van acabar pel principi: la Sonata núm. 1 de Fauré, amb molta influència romàntica, va ser composta el 1877, uns quaranta anys abans de les tres restants. O també es podria dir a la inversa: que van començar pel final amb la peça de Debussy, que va ser l'última de compondre's, l'any 1917, poc abans de la mort del seu autor. Tant se val. El programa va ser d'una coherència extrema, de manera que semblava que totes les obres ressonaven entre elles. Amb la propina, van fer un bonic salt en el temps amb l'esplèndid Nocturn per a violí i piano, de John Cage.

Però, de fet, el salt només era de trenta anys. El músic nord-americà encara no s'havia obert a l'atzar
i en la peça s'hi pot sentir una certa influència impressionista, potser de Satie.