Amb l'arribada del classicisme, la música de cambra i l'ús de les cordes solistes i del piano es converteixen en les formes més importants d'expressió musical. Beethoven, a qui considerem el precursor del Romanticisme i el primer dels romàntics, va provocar, amb els seus quinze quartets de corda, l'arribada a la llibertat expressiva total. Si en els seus primers quartets ja hi trobem els indicis intimistes del moviment, és potser a partir de l'Opus 18 que veiem que aquest camí ens porta al cim més alt que signifiquen els seus darrers quartets. Crec que l'últim moviment del sisè, en si bemoll, és potser el que revela millor l'inici decidit d'aquesta llibertat expressiva. Es tracta del primer músic totalment lliure, tot i que, molt abans, Bach, en el silenci del seu ferm pensament religiós, ja va assolir la llibertat gairebé total que es podia permetre. En Beethoven ens sorprèn una línia de pensament que indica clarament que s'està obrint un camí cap al futur. El Quartet Zemlinsky ha sabut trobar aquest camí, aquest intent alliberador, afrontant amb valor, amb força, les idees que existeixen en el magnífic moviment que tanca l'obra, amb aquests dos adagis prodigiosos que obren i interrompen l'allegro final.

S'ha dit infinitat de vegades que Schumann no tenia coneixements musicals sòlids, i sorprèn que encara ara existeixin aquests prejudicis. Confesso que el seu Quintet per a piano i corda m'ha exigit força temps i reflexió per comprendre'l plenament. Avui puc confessar que ha estat en aquesta magnífica versió del Quartet Zemlinsky i Josep Colom que he arribat al fons del pensament musical schumannià. Calia treure amb valentia tot el que de crit angoixós tancaven els quatre moviments de l'obra. Haver pogut escoltar la magnífica versió que ens van oferir aquests cinc grans músics –tot i els problemes de so inherents al local– ha estat per mi un autèntic regal que no oblidaré mai.