Cerca de crítiques

Enquesta

Goran Bregovic

GORAN BREGOVIC, la fanfàrria de l'apocalipsi

23/5/2003 |

 

ARTISTA: Goran Bregovic
DATA: 20 de maig del 2003
LOCAL: Auditori

Ple a l'Auditori per veure Goran Bregovic presentant Tales and songs from weddings and funerals, el seu últim disc. I veure'l se'l va veure: enfundat en el seu habitual vestit blanc, amb cara de quin bon rotllo, assegut en una cadira amb les cames obertes i ondulant el tors com un turista, perdó, viatger en l'equivalent bosnià, albanès, búlgar o romanès del Tablao de Carmen.
Escoltar-lo ja va ser més car: va exercir de tímid simpàtic en comptats comentaris en anglès i va tocar amb la guitarra i va cantar In the death car. En altres números també semblava que tocava la guitarra i cantava, però instrument i veu quedaven enterrats pels verdaders (i ensordidors) protagonistes de la vetllada. Els malpensats que tenen Bregovic per un viu que s'ha apropiat el folklore dels gitanos balcànics i li ha donat un vernís de qualité van veure la seva tesi reforçada.
Els verdaders protagonistes de la vetllada van ser el formidable Ogi Radivojevic (percussió, acordió i veu), un septet d'instruments de vent tan grollerament amplificats que semblaven anunciar l'apocalipsi, els ritmes pregravats i tres sobrenaturals veus búlgares. A excepció dels elevadors episodis protagonitzats per aquestes i altres moments plens de lirisme com Ausencia, en què el ferotge Radivojevic va demostrar que també té un petit cor, fanfàrria, percussió i pregravats es van aliar per convertir el concert en una versió hipohuracanada i virtuosa de la música que centenars de gitanos provinents de l'est d'Europa toquen als carrers de Barcelona amb uns teclats i una trompeta.
A mi em satisfà molt anar al mercat el dissabte i trobar-me una d'aquestes parelles, quina excitant murga que armen, però l'espectacle al qual Bregovic va prestar nom, presència i composicions (o robatoris) em va semblar una pomposa corrupció de l'esperit d'aquesta música popular. A més a l'Auditori no es pot ballar. Encara que el públic, dret, ho va intentar, sobretot amb la lectura final de Kalasnikov.

Ramon Vendrell
El Periódico