Amb la primera part, en tot cas, Anne Sofie von Otter va exhibir la seva excel·lència interpretativa quan, després d'encetar el concert amb peces del suec Lindblad, va afrontar uns bells lieder de Grieg. La seva veu no té un registre extens, però és exquisida i expressiva. Tanmateix, sent una mezzosoprano lírica, a Von Otter potser li falta cert dramatisme per abordar Wagner. En començar la segona part, la cantant va fer-se deliciosa amb uns extractes dels Chants d'Auvergne, de Canteloube. Aleshores, però, ja s'havia fet present a l'escenari el violoncel·lista noruec Svante Henryson amb estranya vestimenta capellanesca i melena d'artista. I va ser el torn del Summertime, d'Abba, del Currucucú paloma i de les cançons de pel·lícules, com ara Bagdad café i Cold mountain. No era un repertori arriscat, a la manera d'una aposta personal, sinó un popurri estàndard que Von Otter cantava refinadament, potser massa refinadament sense que la cosa fos precisament de bon gust.

Fins i tot va sortir a cantar la filla del violoncel·lista, que també va interpretar un tema seu, i el concert es va acostar a les festes familiars. En aquest context, la propina de l'Havanera de Carmen va semblar que formava part del popurri. Algú va comentar que Von Otter s'havia carregat el seu concert. I tenia raó.