Cal treure's el barret davant la culminació del Sistema, creat per José Antonio Abreu per desenvolupar la cultura de base de Veneçuela, que ha cristal·litzat en la formació d'una impressionant orquestra de 200 elements amb la qual ha esclatat un director com Gustavo Dudamel. La cohesió, el lliurament dels músics i una gran vitalitat es van fer palesos en els tres bisos que un públic enfervorit, i que devia incloure la totalitat de la colònia veneçolana de Barcelona, va ovacionar com mai havíem sentit. El Danzón 2, del mexicà Arturo Márquez; el Mambo de les danses, del West Side story de Bernstein, ornamentat amb contrabaixos i violoncels que giraven com baldufes i amb les trompes quasi llançades a l'aire, i l'himne popular en què s'ha convertit Alma llanera van ser antològics.

El concert s'havia plantejat com a demostració que l'orquestra té capacitat per afrontar el gran repertori com ja certifica la seva exclusivitat per al segell Deutsche Grammophon. Dudamel va nodrir la seva versió de la Simfonia núm. 3 op. 55 “Eroica”de Beethoven amb sobreabundància d'elements i el resultat va ser el d'una mena de grandiloqüència seriosa. Amb tot, als darrers deu minuts de la marxa fúnebre del segon moviment i en l'allegro molto del final, va aportar troballes notables. La segona part van tocar –bellament però amb un cert distanciament– Una simfonia Alpina de Strauss. Les descripcions simbòliques que van nodrint la descripció d'un dia a l'alta muntanya –amb tempesta inclosa– van passar com un documental sonor per davant dels ulls.