Les orquestres de cambra viuen temps complicats. Bona part del seu repertori habitual ha estat monopolitzat per les formacions d'instruments originals alhora que han de lluitar amb la major potència i ressò mediàtic de les simfòniques. L'Orquestra de Cambra de París ha encetat una nova etapa abandonant el seu nom original d'Ensemble Orchestral de París, denominació massa inconcreta, i fitxant com a director principal i conseller artístic un músic de prestigi, Thomas Zehetmair, un nou cas de solista instrumental temptat per la batuta.

El programa, de marcat caràcter parisenc, es va obrir amb una de les Simfonies de París de Haydn. Zehetmair va dirigir una versió elegant de la Simfonia núm.85, amb una orquestra de qualitats més notables en la corda que en el vent. La principal sorpresa va ser el pianista japonès Makoto Ozone. Provinent del món del jazz, va oferir un Concert núm.9 de Mozart farcit d'embelliments i generoses cadències de collita pròpia que aportaven un atractiu toc contemporani.

La deliciosa Sarabande de Debussy en l'orquestració de Ravel va donar pas a tota una exhibició de Zehetmair. Al costat de la seva dona, Ruth Killius, el músic austríac va signar una exaltant lectura de la Simfonia concertant K364 de Mozart. La calidesa de la viola de Killius va dialogar de manera admirable amb els accents penetrants del violí d'un Zehetmair que es va multiplicar a l'escenari, tocant, dirigint i participant en els tutti orquestrals.