La resposta ha estat una mica sorprenent, perquè el gros de la sessió s'ha centrat en partitures de la primera meitat dels anys vuitanta, quan Glass va començar a ser una figura d'una popularitat impensable per a la majoria de compositors contemporanis. Minimalisme per a tots els públics? Potser sí, tot i que el preu a pagar va ser una inevitable pèrdua de radicalitat i de frescor (que el va allunyar de l'esperit més inquiet d'un Steve Reich) i la consolidació d'un estil inconfusible que no ha variat gaire en les últimes dècades.

No deuria ser per casualitat que Glass oferís tres extractes de Glassworks, el primer disc que va gravar per a CBS amb la intenció de captar un públic més ampli, amb textures menys abrasives i un melodisme que aniria agafant cada cop més amplitud, com evidenciava el fragment de la banda sonora de The Truman Show, la peça més recent. Però el millor Philip Glass va ser el de l'ímpetu irresistible de The photographer, l'impacte visceral de Koyaanisqatsi i el dramatisme de The CIVIL warS, que obria el concert, si bé aquí el Philip Glass Ensemble, dirigit pel sempre fidel Michael Riesman i amb el mateix compositor assegut en un dels teclats, va tenir una resposta borrosa.

Més rellevant encara va ser la inclusió dels dos blocs inicials de Music in 12 parts, autèntica summa minimalista que, en la seva integritat, pot durar unes quatre hores, i, com a propina, un fragment d'Einstein on the beach, obres far dels anys setanta que certifiquen la posició de Glass com un dels grans creadors de les darreries del segle XX.