CRÍTICA

D'aquesta nova visita del pianista Lang Lang a Barcelona en ressaltaríem dos trets. El primer, la joia de tocar el piano en què un intèrpret sense cap problema tècnic es llança a cantar la música tal com li surt de dintre. Això ho vam poder apreciar en els moviments més animats de la Partita núm. 1 de Bach i en els dos darrers temps de la Sonata núm. 21 de Schubert. La segona característica és la meticulosa preparació de cada moviment, que organitza com un món sonor en què tot ha d'estar a lloc, com es va apreciar clarament en la segona part, dedicada als 12 estudis op. 25 de Chopin, i també en la nota final de les obres de Bach i Schubert esmentades. En Bach, la va deixar penjada a l'aire com una campana angèlica que ens feia elevar la mirada i ens duia al Bach més espiritual. En Schubert, densa i seca, com al·ludint a la fi pressentida del compositor dos mesos després d'haver-la escrit. En els moments profunds, Lang Lang, molt seriós, posava el pedal adient, la unció que calia, però era un món que li quedava tancat, sense transcendir.

Per finalitzar la primera part ens va donar la sorpresa de fer sortir el seu amic, el tenor Roberto Alagna, i ens van oferir una improvisada Élégie de Massenet. Al final va oferir dos bisos que ens van fer retrobar, amb tota legitimitat, el pianista espectacle que ens va oferir un delicat nocturn, el tercer dels Somnis d'amor de Liszt i, del mateix compositor, una exuberant Campanella que va arrencar un bram entusiasta del públic que va competir amb els d'un estadi de futbol quan es marca un gol decisiu.