L'art de Lupu és especialment idoni per al món hipersensible del compositor austríac, amb els dos primers dels Impromptus D935 convertits en vagarejos somiadors, marcats per un so flotant i inefable que feia més punyents els passos de major a menor característics de l'últim Schubert o els ocasionals esclats sonors que, en mans de Lupu, aliè a tot exhibicionisme balder, mai no sonen ni percudits ni histriònics.

Aquest element encara va ser més evident en el primer moviment, estrany i elusiu, de la Sonata D845. Lupu no va combatre les divagacions schubertianes, les va abraçar, i va arrossegar l'oient a un periple ple de meandres melangiosos que es va trencar en mil trossos en un final peremptori. Lupu també es va submergir en l'espesseït món harmònic de Franck (amb Wagner i Liszt a l'ombra), amb un Preludi, coral i fuga que, si no va culminar de manera òptima, sí que es va desenvolupar amb un sentit impecable de l'arquitectura sonora i la progressió dramàtica. La propina només podia ser Schubert, el deliciós primer Moment musical D780.