No podia ser un concert qualsevol, i no només perquè era un homenatge a Montserrat Figueras. Es tractava també de l'últim programa que la soprano va preparar abans del seu traspàs, i l'emoció, palpable a cada compàs, es va multiplicar quan, després d'una breu introducció instrumental de Savall, la veu de Figueras va ressonar per l'església del Pi, entonant un Flavit auster de lluminosa exaltació mariana. Una veu de dona d'atemporal força evocadora cantant a una dona sublim: va ser la culminació d'un programa presidit per una bellesa serena i un escalf consolador. La sessió va girar al voltant del Còdex de Las Huelgas, un dels grans reculls de l'edat mitjana. Com és habitual en els seus concerts, Savall (i Figueras) va organitzar el material amb acurades intervencions instrumentals (un Hespèrion XXI magistral) que precedien els càntics, i un impecable equilibri a l'hora de distribuir els recursos a les seves ordres. Així, les veus de Lux Feminae s'alternaven o compartien escenari amb els cantants de La Capella Reial. Aquesta varietat de solucions sonores va conjurar del tot el risc de monotonia davant un caràcter en general contemplatiu. Una vigorosa Cantiga de Santa Maria, Ben pode Santa Maria, i les efusions de Marc Mauillon a Deus est ainsi comme li pelicans, de Thibaut de Champagne, van ser alguns dels punts àlgids d'un concert seguit amb unció.