CRÍTICA

Gatti és un director enèrgic, detallista i brillant. La seva lectura de les obres és minuciosa, i encara que a vegades tingui un punt d'irregularitat, sempre emergeix el seu talent i la seva intuïció. Comandant uns músics completament entregats a la manera de fer del seu mestre titular, el repte que suposava donar vida, forma i, sobretot, emoció a aquesta magna obra es va simplificar. L'orquestra va sonar homogènia i equilibrada.

Van commoure els diferents clímaxs de l'oníric i fosc primer moviment, on a més de la poderosa secció de corda van ressonar amb força trombons i timbals. Sons de marxa fúnebre per acomiadar-se de tot allò que Mahler estimava. Diferents van resultar el segon moviment, que té una mica de paròdia grotesca i utilitza temes de dansa, i el tercer, de concepció més caòtica i notables dissonàncies instrumentals.

Tot, no obstant, es dilueix a l'arribar al cim de l'Adagio final, en què la interpretació t'encongeix el cor de dolor. La vida s'apaga i també la música, fins a arribar a aquests prolongats i inigualables pianissimos finals. Inoblidable.