Cerca de crítiques

Enquesta

Un gran director

4/3/2012 |

 

Programa: OBC. Director: Josep Pons

Lloc i dia:Auditori

 

L'estructura va ser similar a la del concert de la setmana passada: un director convidat, una prestació esplèndida de l'orquestra, una primera part centrada en un compositor català i una segona en una simfonia monumental. El convidat era aquí Josep Pons, un músic sensacional, tot i que, potser per la proximitat, la familiaritat o una tendència malaltissa a menysvalorar les qualitats pròpies, no sempre ho recordem com cal.

Tancant la seva fructífera etapa amb la Nacional d'Espanya abans d'afrontar les incertes aigües del Liceu, Pons viu un moment de maduresa que, en una carrera tan longeva, només pot ser preàmbul de noves fites, com aquesta impactant Simfonia núm. 8 de Xostakòvitx. Pons va bastir un discurs imponent que va abraçar tots els extrems de la partitura tot mantenint la seva cohesió interna. Les peroracions punyents de la corda i els tutti escruixidors van marcar un primer temps en què el desolat cant del corn anglès (fantàstica Molly Judson) va ser el punt d'inflexió. No menys lloable va ser el minuciós ostinato del tercer temps, mentre el largo va tenir una concentració quasi irreal. El final de la partitura, sigil·lós i ambivalent, no convida a les ovacions desaforades, però sí a l'agraïment sincer a la magnífica feina de Pons i l'orquestra.

Benet Casablancas ha aconseguit el do preuat de la ubiqüitat: la seva música es toca arreu, cosa gens estranya si es té fidels campions com ara Pons, dedicatari d'Alter Klang. Combinant una delicadesa quasi impressionista amb un incisiu expressionisme, la peça convenç menys en les gesticulacions aparatoses que en els moments en què el discurs es concentra en passatges d'una bellesa depurada.

Xavier Cester
El Punt / Avui