Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Una vistosa 'Bohème'
2/3/2012 |
Programa: La Bohème
Lloc i dia:Liceu
El brillant i detallista muntatge va superar l'irregular joc dels cantants
La reposició de La bohème, amb la brillant posada en escena de Giancarlo del Monaco ja presentada el 2001, va tornar el protagonisme a l'òpera al Liceu. Però el clima creat per un conflicte tan inexplicablement allargat i que ha deixat lesionada la temporada i la imatge del teatre, sobrevolava encara amb força abans de la representació de la primera de les 18 funcions de la popular òpera de Puccini.
Afortunadament, la cancel·lació de la vaga permetrà als aficionats disfrutar d'un espectacle amb uns mitjans escènics que difícilment podran posar-se en joc en un futur de rigor pressupostari. La realista dramatúrgia d'aquesta producció, fidel a l'esperit costumista d'una obra ambientada en la bohèmia parisenca de final del segle XIX, encaixa a la perfecció amb la visió de Puccini.
Detallista en extrem, el muntatge exhibeix la quotidianitat amb un ritme molt cinematogràfic. De les gèlides golfes es passa, sense interrupció, al món bulliciós i colorista del Quartier Latin, amb malabaristes i acròbates inclosos, i al Café Momus. Tot es desenvolupa amb una agilitat desbordant que enllaça amb una partitura que il·lustra el món interior dels personatges. En contrast, la sòrdida ambientació del tercer acte resulta estremidora.
Amb aquest esplèndid marc, la coronació de l'espectacle exigia una orquestra fiable i uns cantants implicats. En el primer cas, s'ha de dir que la direcció musical de Víctor Pablo Pérez va extreure el millor de la formació liceista encara que en alguns moments el volum de l'orquestra es va alçar per damunt de les veus, però sense que aquella sonoritat afectés les de registre més poderós: el baríton Christopher Maltman (un excel·lent Marcello), Carlo Colombara (un gran Colline) i Ainhoa Arteta (convincent Musetta tant en el perfil del personatge com la projecció una mica irregular dels seus aguts).
SENSE UNA GRAN QUÍMICA / De la parella protagonista, s'ha de dir que hem sentit millors versions dels seus personatges. Correcte, però sense arribar a emocionar, Ramón Vargas va compondre amb la seva bella veu de tenor líric un Rodolfo a qui li faltava expressivitat i que no va traspassar del tot els límits de l'escenari. Fiorenza Cedolins, més encertada en el terreny emocional, va estar sempre continguda, i malgrat la seva experiència en rols puccinians el seu elegant cant no va passar de la nota mitjana. Vam trobar a faltar més química entre ells.
La resta del repartiment, amb un bon Gabriel Bermúdez i un sòlid Valeriano Lanchas, va estar a l'altura, ben acompanyat pel cor de la casa i el Cor Savina. Tots van contribuir al, en general, bon resultat global de l'espectacle.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya
