Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Schumann

15/2/2012 |

 

Programa: Sir John Eliot Gardiner. Palau 100

Lloc i dia:Palau de la Música

Hipersensible i lletraferit, Schumann va sentir-se molt atret pel Manfred de Lord Byron, poema dramàtic sobre un personatge excessiu, en perenne lluita contra tot i tothom, que va convertir en una partitura de la qual només ha tingut transcendència la magnífica obertura. El caràcter híbrid de l'obra fa difícil la seva escenificació, mentre que una versió en concert, tot i que amb el text força retallat com va ser el cas, sempre molestarà els que no volen tanta xerrera, encara que sigui en forma de melodrama, és a dir, recitació sobre fons musical. Una llàstima, perquè Manfred conté moments sublims –l'aparició de l'estimada Astarté, per exemple– que la converteixen en molt més que una curiositat. Sir John Eliot Gardiner en va fer la millor defensa imaginable, caracteritzant amb el traç més precís cada fragment i comptant amb un actor formidable com és Gert Voss, que encarnava amb un domini impressionant de les inflexions vocals, a més de personatges diversos, la lassitud còsmica del protagonista. Manfred oferia poques, però ben aprofitades, ocasions de lluïment al que segurament és el millor cor del món, el Monteverdi.

 

Ens van rescabalar en la primera part amb dues petites joies schumannianes, un Nachtlied que es va dissoldre en la dolçor més inefable, i el Requiem für Mignon amb el seu to lamentós convertit en enèrgica afirmació vital. Els epítets són insuficients per qualificar la cohesió, vibració, calidesa i expressivitat d'un conjunt que, tot i la seva contínua renovació, roman incomparable. I, a més, quins solistes! Gardiner va arrodonir aquest petit festival Schumann amb la Quarta simfonia en la seva primera versió, menys difosa i més abrupta, que va propiciar una lectura d'altíssim voltatge, furiosa i alhora perfectament frasejada (la màgica transició al final), on va deixar la seva petja la Mahler Chamber Orchestra. Aquest conjunt mal·leable no va tenir cap problema en adoptar un so sense vibrato a la corda o combinar trompes amb i sense pistons per respondre com esperits posseïts a la batuta explosiva de Gardiner. Un concert impressionant.

Xavier Cester
El Punt / Avui