“Una princesa de 16 anys amb la veu d'una Isolde.” Amb aquesta paradoxa definia Strauss la protagonista de la seva tercera, escandalosa i reeixida òpera, Salome. Angela Denoke, una de les intèrprets més aclamades avui en aquest paper, no deixa de ser també una mena de paradoxa: una veu en aparença fràgil, escardalenca fins i tot en el terç agut, avesada a rols dramàtics, i una certa fredor combinada amb una extrema intensitat. Qualitats que, unides al to blanquinós del seu timbre, fan de la seva princesa de Judea una criatura hipnòtica. El hieratisme del concert li resta unes dècimes de seducció, però la intel·ligència del cant i la pertinença dels accents justificaven l'escena final de Salome que va interpretar amb l'OBC. Abans havia abordat tres lieder orquestrals del mateix Strauss, amb resultats més convincents en l'extàtic Ruhe meine Seele i l'efusiu Caecilia que en el cant instrumental i l'afinació exposada de Waldseligkeit. Denoke va venir acompanyada d'una batuta de prestigi, Hartmut Haenchen, que va saber emmotllar les erupcions paroxístiques de l'orquestra a les possibilitats de la soprano (mèrit doble, ja que l'acústica de L'Auditori penalitza les veus solistes) i que gairebé va controlar del tot els deliris kitsch de la Dansa dels set vels. Un compositor adorat per Strauss, Mozart, va centrar la primera part d'un concert no gaire llarg amb la Simfonia núm. 39. Va ser un Mozart amb més fibra que greix, amb un treball acurat en l'articulació que impedeix situar-la al cent per cent en una òptica tradicional.