CRÍTICA

L’anualment esperada inauguració del Teatro alla Scala va tenir lloc, com és tradicional, ahir 7 de desembre i aquest any amb Don Giovanni de W.A.Mozart, que sota l’equip directiu de Daniel Barenboim, ja com a director musical de teatre milanès, i el canadenc Robert Carsen, per la part escènica, ha reunit a un equip de cantants estel·lar i envejable que han signat una bona inauguració, amb alguns aspectes millorables, però sense cap mena de dubte, una gran inauguració.

Daniel Barenboim fa una versió tensa, molt dramàtica i quan ha sortit per iniciar el segon acte, no ha estat bravejat com jo esperava i algú del públic li ha dit en veu alta que ho feia molt lent. Potser si que en alguns moments ha dirigit posant fins i tot en perill la respiració d’algun dels cantants, però diríem que la seva versió és molt solemne, massa seriosa? potser si i potser també mancada d’una mica més transparència orquestral i d’un tractament dels recitatius més lleuger, que és on jo he trobat més monòtona la versió musical del director argentí. En aquest aspecte em va agradar més la vigorosa direcció de Fabio Luisi al MET del mes passat. Un Mozart poc mediterrani, poc italià, fins i tot poc vienès, i potser més berlinès. No és pas el Mozart que més em satisfà, però no hi ha cap dubte que Barenboim fa una interpretació personal i l’excel·lent orquestra de la Scala es rendeix a ell, amb resultats molt més que notables.

L’equipo de cantants és molt important, amb unes dones (a l’inrevés del que succeïa al MET) superiors a l’equip masculí, tot i que aquest tenia un nivell notable.

Peter Mattei, el baríton suec fa un Don Giovanni elegant, però massa distant. És molt bon cantant i va tenir moments excel·lents, sobretot la serenata del segon acte, genialment representada gràcies a la màgia de Carsen. Mattei té una veu poc dramàtica, de sonoritats molt líriques i quan Barenboim a l’escena del sopar força al màxim la tensió de l’orquestra, ja sigui de volum, com de densitat dramàtica, se’l menja. És un bon Don Giovanni, però a mi no m’ha seduït ni musicalment, ni dramàticament. Utilitza molt les sonoritats nasals que enlletgeixen l’elegant línia de cant, però no hi ha dubte que és un bon cantant.

El Leporello de Bryn Terfel és un clàssic. Malgrat els anys que han passat des de que el va incorporar entre els seus rols predilectes (genial a Ferrara 1997 dirigit per Abbado), el cantant gal·lès continua sent un referent cantant el criat, jo crec que és millor que el seu Don Giovanni, però els anys passen i no perdonen, tampoc per Terfel, que ara mostra una veu menys dúctil i una curiosa pèrdua de registre greu quan tot semblava indicar que acabaria sent un baix. A vegades força les notes més greus i obre el so de manera molt vulgar, és clar que això va molt bé amb el personatge, però crec que l’efecte va en detriment del cant mozartià. Físicament es comença a veure massa gran per fer la rèplica del Don Giovanni al segon acte. Conceptualment el rol escènic ideat per Carsen el fa de meravella.

El Don Otavio de Giuseppe Filianoti no és per la Scala i desmereix el nivell d’aquesta inaguració. Filianoti que té problemes d’emissió, va fer coses precioses i detalls de qualitat, però és irregular i denota greus problemes en la seva descuidada línia mozartiana. En la primera ària no em va agradar i en canvi en la del segon acte, “Il mio Tesoro” la va resoldre dignament, però en cap cas es justifica que ell hagi estat el tenor escollit per la “prima”.

El Masetto del baix Štefan Kocán, darrerament molt actiu en les transmissions del MET, tampoc m’ha acabat de fer el pes. La veu és massa fosca, quasi millor per fer el rol de Il Comendatore i el seu cant em va semblar molt poc àgil i una mica avorrit.

Finalment el rol de Il Commndatore estava assignat al notable i omnipresent en els grans repartiments, baix coreà, Kwangchul Youn. No estava en un moment vocal especialment feliç. Poca rotunditat i una veu amb indicis perillosos d’oscil·lació, cosa que va fer perillar el seu gran moment a l’aparició de l’escena del sopar.

Anna Netrebko encapçala de manera rutilant l’equip de senyores, totes elles estupendes, d’aquesta producció. Netrebko està en un moment vocal esplèndid. Dramàticament molt llençada, la soprano russa no va començar gaire inspirada, però en la seva gran ària del primer acte “Or sai che l’onore” va ser un vendaval de força i intenció, així com en la cabdal escena que tanca el primer acte, on la seva veu sobresortia per sobre la de tot el conjunt, amb força, seguretat i molt tremp. Esplendorosa. En l’ària del segon acte “Non mi dir” de caire més belcantistic, no va estar tan reeixida. Un petit trencament de la veu en una nota atacada en piano, va fer que potser perdés seguretat i tenint en compte que el mestre Barenboim portava un temps potser esgotador (tropo lento li van cridar), va fer que Netrebko trenqués vàries vegades el fiato, incapaç de lligar les frases, però tot i així el final de la segona ària el va resoldre amb seguretat i lluïment espectaculars de mitjans, superant de manera excel·lent la difícil prova de cantar en una inauguració de la Scala, ja que ella va ser la més aplaudida durant la representació, i sobretot al final.

Barbara Frittoli és una excel·lent cantant mozartiana. La seva Donna Elvira és segura i molt convincent, superant els salts i els canvis de registre amb suficiència, tot i que a la zona més greu li costa superar la projecció, que queda una mica més apagada. M’agrada molt com diu els recitatius (la millor de tot el cast) i a vegades la veu en la zona aguda sona una mica estrident, però en canvi sap fer unes mitges veus i uns pianos atacats sense portaments, magnífics. Ha superat la seva magnífica prestació del MET.

Sensacional la Zerlina/Lolita d’Anna Prohaska. Veu preciosa i amb una projecció magnífica. La seva manera de dir les frases sempre picares i amb intenció, del seu personatge, em va semblar excepcional. És molt segura i sempre que intervé fa que tot volti al seu entorn. Magnífica!

La producció de Robert Carsen em va agradar molt. El director, fidel a les dèries, fa un homenatge al teatre milanès i situa l’òpera dins la sala i l’escenari on es representa. Ja des de l’obertura, veurem en un cop d’efecte visual típic del director canadenc, com Don Giovanni que entre corrent pel pati de butaques (no m’agrada que es trenqui la quarta paret i en aquesta producció i juga constantment), estirant el teló que deixarà al descobert un gran mirall que reflecteix la sala. Efecte que potser hem vist moltes vegades però que ens donarà la clau de tot el joc teatral ideat de manera, jo crec que magistral, per Carsen.

Situa l’acció en una època contemporània indefinida, que podria ser els anys 50 del segle XX, però també avui, però alhora vesteix als personatges, a partir de la festa del acte primer amb els vestits del segle XVIII, tots de vermell. Aquest joc i intercanvi de vestits, segons cada escena esdevé molt interessant, donant un constant gir i un joc dramàtic a les situacions. Quan els personatges han de interpretar o fingir van vestits d’època, mentre que quan mostren els veritables sentiments o mostren els seus temors i dubtes, van vestits de manera contemporània.

Els decorats es limiten a uns panells mòbils que representen el teló vellutat de la Scala, així com un frontal del prosceni que s’anirà repetint en una perspectiva que arribarà a ser infinita en la majestuosa visualització de l’ària del segon acte de Donna Elvira “Mi tradí”. Un mirall que projectarà la sala i un telons pintats de sala i prosceni, faran la resta. Sembla senzill, però no ho és.

Quan Don Giovanni canta la serenata ho fa a tots els espectadors de la sala, que s’il·lumina lleument, en un recurs de gran impacta, ja utilitzat de manera similar, en el “Visi d’Arte” de la seva fallida Tosca.

Altres moments teatralment esplendorosos, son l’enterrament del Il Commendatore al primer acte o l’impressionant aparició d’aquest, que en lloc de produir-se al cementiri, es produeix a la llotja reial, projectada en un mirall, i on veiem a Il Commendatore al vell mig, flanquejat per el President de la República italiana i el flamant Primer Ministre. L’efecte és sorprenent, atrevit i extraordinàriament reeixit.

No cal dir que Carsen ens reserva sorpreses fins al final. L’escena del sopar és magnifica, tensa, dramàtica i té la impressionant sala de la Scala com a escenografia de l’enfonsament a l’abisme del llibertí. Però quan tots els personatges cantant el sextet final amb la moralitat corresponent, tornarà a aparèixer Don Giovanni, fumant l’enèsima cigarreta i dirigint-los a tots en els seus destins. Aquesta última genialitat no l’hem pogut veure els espectadors del Cinesa Diagonal, ja que hem perdut la senyal digital i ens hem quedat amb un pam de nas, que ens serà recompensat amb una entrada gratuïta per una altre sessió, però que ens ha deixat amb la impotència de no veure i escoltar aquest final i la reacció esperada del públic d’aquest magnífic espectacle.

Don Giovanni és una especie de director teatral que donarà vida a tota les escenes i les dotarà de llum i espais escènics propicis, amb un lleu gest, suficient per adonar-nos que ell és el que regeix la vida de tots els personatges que l’envolten.

Leporello, el fídel i envejós criat, és un cap de tramoies del teatre, que voldria ser el seu amo i deleix per aconseguir ser el director o totes les dones que ell conquereix, però alhora se sap mancat de la seducció, la inspiració, l’elegància i els diners per fer-ho. La genial interpretació de l’ària del catàleg és el gran mostrari del que ell voldria, però no pot ser. Quan té la gran oportunitat, seduint a Donna Elvira fent-se passar per Don Giovanni es creix, però immediatament serà burlat pel seu amo, fins quasi la submissió sexual.

Don Ottavio és l’habitual titella que necessita del poder de Donna Anna per ser algú. Carsen el fa partícip des de un bon principi de les banyes que tan escandalosament li posa Donna Anna, però malgrat això, ell aconseguirà acompanyar a Donna Anna a la inauguració de la Scala, per veure el Don Giovanni (teatre dins el teatre, un tret molt característic de les produccions de Carsen) i ell com la seva promesa son el fidel reflex dels personatges que seuen a la platea del teatre milanès.

Donna Anna sempre passiva i representada com una gran diva dels 50, sap perfectament el que fa i juga amb Don Ottavio i Il Commendatore. És rica, poderosa, sensual, jove, i objectiu del poder, preu greument insatisfeta.

Donna Elvira està absolutament dominada per Don Giovanni i el seu grau de submissió arriba a ser autodestructiu. Vol ser totes les dones del catàleg que canta Leporello i a l’escena de sopar es rebaixa fins la humiliació.

Zerlina és com una Donna Anna en potència, però no té altres mitjans que la seva joventut per obtenir els homes que desitja.

D’aquesta gal·leria de personatges i situacions, Carsen ens proposa un joc original sense trair en absolut l’esperit de l’òpera i encara que jugui amb el teatre dins el teatre, no deixem mai de veurens a nosaltres mateixos com a espectadors i actors dominats a plaer per un Don Giovanni regista que ens sedueix en les seves pérfides (?) intencions.

Un altre exemple: Don Giovanni després de cantar la serenata sedueix a una cambrera del teatre que puja a dalt de l’escenari i seurà amb ell al prosceni. Mentre la cambrera acabarà nua i Don Giovanni al seu costat va seduint-la, alhora que observant i dirigint l’engany de Leporello a Donna Elvira en un escenari que hi ha sobre l’escenari (recurs també emprat en la genial producció de Les Contes d’Hoffmann de l’ONP).

Tinc ganes de tornar a veure la retransmissió, tot i que les càmeres no han estat fidels a l’esperit de Carsen, i ens hem perdut accions paral·leles que els primers plans o el plans mitjos de la TV italiana ens han privat de veure.

Així és com ho he entès jo i si és així m’ha agradat moltíssim

Per el que he escoltat en la gravació que us deixo, la de la RAI, al final hi ha hagut aplaudiments per tothom, especialment notables per Netrebko, Terfel, Mattei i Frittoli, per aquest mateix ordre, i disparitat d’opinions per Carsen i també per Barenboim, tot i que crec que han guanyat clarament les mostres d’aprovació a les protestes.

Una bona nit d’inauguració que tan aviat com disposi del vídeo, us el deixaré, i d’aquesta manera ens permetrà als espectadors dels Cinesa Diagonal, veure allò que no hem pogut veure.