1/12/2011 |
Programa: Missa de J.S. Bach. The King's Consort, Robert King
Un repte interpretatiu considerable. L’Orfeó Català es va enfrontar dilluns passat a la ‘Missa en si menor, BWV, 232′ de Bach i també a la responsabilitat de commemorar els 100 anys de l’estrena absoluta a Espanya i al Palau de la Música de la magna composició religiosa. L’acompanyava en la cita The King’s Consort, un dels més prestigiosos grups d’instruments d’època europeus, amb el seu director i fundador Robert King al capdavant, i quatre destacades veus solistes habituades a aquest repertori. El resultat va resultar satisfactori però sense arribar a complir les expectatives d’un públic que pràcticament va omplir el recinte per seguir les diferents parts d’aquesta obra antològica que necessita formacions no només implicades, com les que van participar en aquesta vetllada, sinó ajustades a les grans exigències d’aquesta peça.
Aquesta no és l’única missa de Bach, però si la més ambiciosa. L’origen de la composició cal buscar-lo en la decisió de l’autor de compondre una missa luterana el 1733, sense ‘Credo’ ni ‘Agnus Dei’, que tenia com a objectiu participar en les celebracions del nou elector de Saxònia i rei de Polònia Frederic August III. Amb aquesta obra Bach pretenia demostrar la seva vàlua per al càrrec de mestre de la Capella ducal, que finalment li va ser concedit amb caràcter honorífic el 1736. En els últims anys de la seva vida va incorporar el ‘Symbolum Niceu’ ‘Credo’ i l”Agnus Dei’, però mantenint els textos del ritual catòlic.
Va ser Lluís Millet al capdavant de la coral qui va assumir la primera interpretació a Espanya d’aquesta obra de culte dins d’un cicle de quatre concerts dedicats a Bach que va culminar el 28 de novembre de 1911 amb la integral de la missa recreada conjuntament amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Tot un esdeveniment en aquella època que ha tornat a tenir merescut protagonisme 100 anys després al mateix escenari.
Com ja queda apuntat, en la vetllada hi va haver de tot. Va ser molt millor la segona part que la primera ja amb tot més encaixat, però malgrat el bon treball en la direcció de King la seva formació, salvant el lluïment d’alguns solistes com el de la flautista Rachel Latham, va demostrar que no està en el seu millor moment. L’actuació d’un entregat Orfeó va tenir també alts i baixos, encara que va lluir en el ‘Credo’ i sobretot al final amb l”Ossana in excelsis’ i el ‘Dona nobis pacem’.
Dels solistes cal destacar la mezzo Diana Moore interpretant la bellíssima ària de contralt del ‘Gloria’, una altra en l”Agnus Dei’ i fent un bon duo amb la soprano Julia Doyle a la part del ‘Symbolun niceum’. Bé el tenor James Gilchrist, tant en els solos com en els duos, i molt discret el baix-baríton David Wilson –el de millor currículum del quartet de veus–, que va començar molt fred i va millorar en la continuació. En resum, una emotiva vetllada que va complir amb la història però que podia ser millor.