Cerca de crítiques

Enquesta

Pal de paller

29/11/2011 |

 

Programa: Selecció de fragments de sarsuela

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 27-11-2011

Teatre de La faràndula de Sabadell. Diumenge, 27-11-2011. 

Saioa Hernández, soprano. Carles Cosías, tenor. Ismael Pons, baríton. Cor AAOS. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director.

 

Segones parts poden tan bones com les primeres, les terceres o les que siguin, si formen part d’un tot que, com deia Kant, és més que la suma d’aquestes. Per això si la selecció de fragments de sarsuela és intel•ligent i la recreació adient, l’èxit està garantit. Ho van corroborar les ovacions d’un públic que el passat diumenge va omplir el teatre de La Faràndula en la segona convocatòria de la temporada 2011-12 dels Amics de l’Òpera de Sabadell. I és que si la sarsuela no és un pal de paller dels AAOS no és per manca d’interès, si no pels entrebancs econòmics en un organigrama on l’entitat és el pal de paller operístic català: com a centre de formació i debut de cantants autòctons i com alternativa popular a un Liceu molts abonats del qual acaben passejant-se per la platea de La Faràndula. Però la situació de la sarsuela és tan anèmica que fins i tot un clàssic recital de hits esdevé el pal de paller del calendari sarsueler català. Lamentable. Arribarà el dia en què com l’Escola d’Òpera, l’AAOS serà tan reconeguda per la recuperació i re-presentació d’un llegat (inclòs el Teatre Líric Català) que completarà una iniciativa cultural que és molt més que una manifestació localista. I això s’esdevindrà en el marc d’una nova seu, eternament ajornada, batejada amb el nom de qui ha estat més que un matriarcal i lluitador pal de paller.

L’engranatge d’un director 

Mentrestant, en un temps on el silenci i el treball sigil•lós són expectatives sense gaire recompensa més enllà de la continuïtat i una immediata pervivència, el pal de paller musical té un nom propi: Daniel Martínez Gil de Tejada. El limitat calendari d’assajos fan inviable l’exigència de major tremp i d’uns resultats que ultrapassin la correcció i transparència formal en la concertació d’orquestra i l’acompanyament de les veus. Aprofundir en la dialèctica d’efectes com els del preludi de El tambor de granaderos de Chapí o arrodonir el tendríssim clima aconseguit per la flautista al preludi de La verbena de La Paloma de Bretón seran mèrits més espontanis que planificats. Chapí i Bretón, dos compositors, per cert, amb una vessant simfònica poc difosa que, tant el director com l’orquestra, podrien explorar conjuntament o per separat, satisfent dos vells anhels del signant: el d’escoltar quelcom del simfonisme decimonònic espanyol en les programacions autòctones i el de valorar a Gil de Tejada fora de l’AAOS.

El repertori 

En un repertori format majoritàriament per romances i dues de títols dels anys vint i trenta del segle XX amb el conseqüent influx regionalista i verista, cal destacar la inclusió del duet de El gato montés de Penella (algun dia es veurà a l’escenari de l’AAOS?); la Serenata de Coplas de Ronda d’Alonso i el cor de fumadores i la zamacueca xilena de Los sobrinos del Capitán Grant de Fernández Caballero. Aquí com en els números de conjunt, el cor va coronar una actuació satisfactòria, sense entrades a destemps significatives, dicció intel•ligible, equilibri de les cordes i alguna broma com la del fumar (director inclòs).

3 solistes de nivell

Sense dubte els protagonistes van ser els solistes, tres coneguts del públic sabadellenc. El tenor Carles Cosías retornava a l’entitat de la qual va sortir. Ho va fer amb el que li és propi: un fraseig noble, una veu lírica que sap dosificar i regalant-se quan i com convé per a seduir el públic. L’ Evocació dels Pirineus de Cançó d’amor i de guerra sense l’ innecessari Do sobreagut final ho va demostrar. Manté la treballada habilitat per als apianaments, l’ sfumature i l’ smorzature però n’abusa atansant-ne més cap a l’amanerament d’un Julio Iglesias que al manierisme d’un Kraus o d’un Fleta. El contrast entre la re-creació i de “Por el humo de sabe donde está el fuego” de Doña Francisquita i la recreació de la Serenata de Coplas de Ronda en són un exemple.

També retornava Saioa Hernández amb un repertori més adequat que en anteriors participacions. Per volum i densitat, duets com el d’ El gato montés i o romances “Tiene el son de mi cantar” de La leyenda del beso li escauen. Pel caràcter spinto, “Que te importa que no venga” de Los claveles i el duo amb el baríton de La del soto del parral també ho fan. A més té un domini del “gracejo” que li perfecciona peces com La petenera de La Marchenera, cantada com les més grans.

Finalment, Ismael Pons va demostrar la veterania i l’herència amb una veu que, si bé engola i cobreix puntualment, segueix còmode per a rols de la virilitat i dramatisme d’aquest repertori. A destacar-ne el lluïment general i, en concret, a la romança de Maravilla; el fraseig pausat i de tensió latent a “Los cantos alegres de los zagales” de La del soto del parral; així com l’excel•lent messa di voce amb que va cloure la romança de Luisa Fernanda. En resum, un bon concert d’una entitat que acomiadava el 2011 com jo ho faig de vostès.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell