CRÍTICA

La Simfonia núm. 1, de Prokófiev, enllaçava amb la proposta clàssica de Giovanni Antonini en l'anterior concert no inaugural, per bé que Pablo González va afavorir la contundència sobre la lluminositat. El Cant espiritual servia de preinauguració del centenari del naixement de Montsalvaltge, que celebrarem l'any vinent. És una pàgina d'ambició monumental, amb un lirisme cotonós, malgrat fugissers núvols orquestrals, que no s'acaba d'adir amb el poema de Maragall.

Pablo González en va treure el màxim suc reforçant el contrast entre atmosferes, encara que a vegades l'orquestra cobrís un Orfeó Català no del tot empastat.

Aleksandr Nevski és un d'aquells casos excepcionals on una gran banda sonora per a una gran pel·lícula esdevé també una exaltant experiència concertística, sobretot quan la partitura de Prokófiev és dirigida amb la urgència, el tremp i l'impecable timing dramàtic de González (sensacional La batalla del gel).

La bona resposta de l'orquestra i l'empenta de l'Orfeó, unint forces amb el Cor Madrigal, van tenir com a cirereta del pastís la presència d'Ewa Podles a El camp dels morts, corprenedora com ja ho va ser fa uns anys en un dels millors moments de l'era Martínez Izquierdo.