Cerca de crítiques

Enquesta

L' OSV interpreta els Carmina Burana

3/10/2011 |

 

Boliart: fanfara per a metalls

Bach: Jesu, meine Freude

Cage: 4’ 33”

Orff: Carmina Burana

 

Teatre de La faràndula de Sabadell. 30-9-2011.

Palau de la Música Catalana. 1-10-2011.

Ximena Agurto, soprano. Jordi Domènech, contratenor. César San Martín, baríton. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Cor Lieder Càmera. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

Cal felicitar l’Orquestra Simfònica del Vallès per l’hàbil gestió que l’encamina a ser una orquestra popular –que no populista, ni populatxera- i per mantenir les iniciatives que la duen més enllà del fet musical: des de les Cadires de la Simfònica a la reflexió sobre conceptes com la llibertat durant la temporada passada, o el silenci, enguany. O per iniciar els concerts amb una fanfara commemorativa dels seus 25 anys d’activitat. La de Boliart del darrer programa, va passar inadvertida enmig d’un run-run tan apàtic com la pròpia peça. Una remor que es va mantenir en els 4’ 33” de Cage amb estossecs que conciliaven el concepte de pausa, la protesta i la incertesa amb uns aplaudiments posteriors que vehiculaven la recuperació de l’atenció i la mofa. Hi ha persones que no saben o no volen ser música. No van copsar que la dialèctica proposada ens recordava que sense silenci no hi ha música. Ni tan sols quan els comentaris en off advertien –i desvirtuaven- l’experiment sociològic d’una avantguarda que és molt més que una genialitat rupturista. El dia abans a Sabadell havia succeït el contrari: silenci, respecte i indiferència.

 

Aposta segura

 

Sense solució de continuïtat l’esclat dels Carmina Burana d’Orff confirmava la confiança de l’orquestra en el seu titular en una de les poques sessions simfònico-corals d’un curs musical, el 2011-12, en el que més d’un cantant i corista haurà de viure dels subsidis. La serietat del treball s’ evidenciava en una execució sense pretensions, correcte però amb detalls idiomàtics suggerents com l’ arrancada bartokiana de la Tanz (núm. 6) o l’ accelerando al vers “statu variabilis” al O fortuna! (núm.1 i 25).

 

Gimeno va equilibrar la vessant melódico-rítmica d’una obra moderníssima, tímbricament suggestiva i dotada d’una complexitat que sobrepassa l’excitació efectista davant la subtilesa i la intenció. Va frenar l’orquestra quan les cordes femenines es retrassaven i minvava la dinàmica quan les anèmiques i mal projectades cordes masculines podien ofegar-se. Amb tot, el Cor Lieder Càmera i el Cor de Cambra Enric Granados van oferir un treball satisfactori.

 

A destacar el trio solista: l’amplitud händeliana del contratenor Jordi Domènec; la variabilitat del baríton Cesar San Martín en els contrastos de registre –falsetone inclòs- sense perdre  ni la bona dicció ni les dots comunicatives; i, finalment, la musicalitat de la soprano Ximena Agurto en una emotiva Im trutina (núm. 21) de noble fraseig, fiatto i homogeneïtat tímbrica i un Re sobreagut ben atacat i mantingut a Dulcissime (núm. 23).

 

Privilegis de la capital?

 

Va sorprendre copsar com a diferència del públic del Palau, el de Sabadell no va gaudir dels textos ni en el programa de mà ni en la retolació del teatre de La faràndula. S’agraeix, almenys, el nou disseny esquemàtic i esclaridor dels programes de mà en un i altre emplaçament.

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell