8/8/2011 |
Programa: Acadèmia 1750 i Stefano Demicheli
Lloc i dia:Església de Torroella de Montgrí, 31è Festival de Músiques
No perquè fos didàctic va ser avorrit o tendent a l'exposició teòrica, sinó més aviat una bella exposició d'una forma musical, la fuga, que va imperar durant segles i va arribar en el període barroc a la seva màxima esplendor. Descendent de la caça (caccia) i el ricercare, és l'exponent màxim de la magnificència de la polifonia. Oblidada amb l'arribada de la música galant (el classicisme de la segona meitat del segle XVIII), va ser recuperada per Mozart, que la va practicar en alguna de les últimes obres, i sobretot per Beethoven, també en el seu últim període com a compositor, a la sonata per a piano de martells i a un dels seus últims quartets (Opus 133). Més tard, Berlioz, Bartók, Schönberg, Hartmann i Reger, Stravinsky i un llarg etcètera també la van conrear.
Com a element no formal, el tema de la fuga és utilitzat amb profusió en la música dels segles que van seguir al de la seva esplendor. L'exposició que al començament del concert va fer Stefano Demicheli al públic, breu, però elegant i clara, va complir la funció, per simple que fos l'explicació, d'enfrontar els assistents amb el problema i els va ajudar a comprendre, encara que succintament, l'aspecte tècnic, de manera que poguessin gaudir millor de la música que havien d'escoltar tot seguit: la millor manera que l'ús de la polifonia ordenada de la fuga, en el seu aspecte més àrid i pur per al públic desconeixedor de la tècnica, es convertís en una festa a la qual va respondre amb llargs aplaudiments després de cada peça. En aquest sentit, si bé és cert que en aquest tipus d'obres s'arriba a extrems de vegades exagerats, com en les fugues mirall, en què el tema és exposat com si es posés davant del mirall –a l'estreta (stretto), amb el tema cavalcant sobre l'exposició anterior; per augmentació i disminució, etc.–, quan les formes són sàviament exposades des del punt de vista artístic, aquesta tècnica és una de les maneres més belles d'expressar un pensament musical, per complicada que sigui. Johann Sebastian Bach, el gegant de l'art de la música, sens dubte, va acabar la seva tasca com a mestre compositor i com a artista inimitable amb l'obra L'art de la fuga, que representa una fita de la polifonia, a la qual en va precedir una altra, El clavecí ben temprat, en què va establir definitivament el naixement de la tonalitat mitjançant 48 preludis i fugues que continuen sent un model incomparable d'aquest tipus de música.
L'orquestra de l'Acadèmia 1750, amb Demicheli al capdavant, va desenvolupar aquest programa amb una tècnica depurada i un ardor artístic en la interpretació, que van provocar repetides salves de merescuts aplaudiments.