Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

Del 16-VII-2011 al 2-VIII-2011.

 

 

En la seva XXVena edició i la primera d’Oriol Aguilà com a director artístic, el Festival de Peralada va recuperar les credencials com a luxós epicentre líric d’estiu a Catalunya. La considerable injecció pressupostària institucional va permetre una inauguració amb Nabucco (en versió de concert amb Pons, Guleghina, Furlanetto i la veterana batuta de Nello Santi, 16 de juliol), una producció pròpia (Orfeo i Euridice de Gluck, 29 de juliol) i recitals de cachés tan elevats com el de Roberto Alagna (22 de juliol) i Plácido Domingo (1 d’agost). Sense programes simfònics, els aniversaris de Mahler i Liszt no es van commemorar. En l'apartat de cambra, Katia Michel (23 de juliol, Wagner i Liszt) i Daniel Müller-Schott (30 de juliol, Bach i Britten) van participar dins del cicle organitzat en cooperació amb Joventuts Musicals d’Espanya.

 

 

La versió de concert de Nabucco de Verdi va ser la primera cita de clàssica. Cantants històrics com Joan Pons i Ferruccio Furlanetto figuraven en un repartiment on Maria Guleghina (Abigail) va assumir el màxim protagonisme. El seu era un dels rols més extrems del repertori i per això, el va alleugerir constantment amb mitges veus i pianos per d’exhibir-se en aguts explosius. Entre ells, dos Mi bemoll, un al concertant de l’acte I. Espectacular. El tenor lleuger Teodor Ilincai (Ismaele) va destacar per l'homogeneïtat de l'extensió i el fraseig elegant: caldrà no perdre-li la pista. Tant Pons (Nabuccodonosor) com Furlanetto (Zaccaria) van demostrar la seva veterania i un estat vocal envejable. De la convincent estampa de secundaris, entre els que s’hi comptaven Maribel Ortega (Anna) i Vicens Esteve (Abdallo), només va desencisar Serena Pasqualiani (Fenena) per la insuficiència tècnica i un vibrato descontrolat fruit d’un mal recolzament diafragmàtic en una veu de mezzosoprano amb cos i bonica però mal emesa.

 

Nello Santi va dirigir de memòria a l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu reforçats per amb la Polifònica de Puig-Reig. Va mostrar els vincles amb l’escola d’especialistes operístics italians del segle XX com Serafin, Votto, de Fabritis, Gardelli. De gest clar en entrades i finals de frase, incidia en un discurs matisat sense excessos ni preciosismes, efectiu de pulcritud dinàmica i de textura que cuidava als cantants. L’obertura la va plantejar molt seccionada, contrastant i contundent sense resultar estentòria. No obstant, l’empremta més evident de Santi es va percebre en les intervencions corals que assoliren un pes orfeònic de so amplíssim i incisiu, molt emotiu i de claríssima dicció.  

 

 

Alagna i Domingo, principals reclams del certamen, van actuar al costat de dos sopranos, Svetla Vassilev i Virginia Tola, de nivell massa inferior. Vassilev i els seus efectistes canvis de vestuari tenia manca de suport en uns mitjans justos per al repertori abordat. Virginia Tola també va afrontar algun rol excessiu (Ernani involami d’ Ernani) però el seu problema va ser la nul presència escènica i la falta de tècnica per a una veu de lírica pura encara estrident, d’emissió dura. Tots dos tenors, conserven bones facultats i van recórrer als seus coneguts manierismes, de vegades poc ortodoxos. On Alagna va mantenir vigor i heroïcitat, Domingo va ser una ombra del passat amb un fraseig discontinu (E lucevan le stelle de Tosca). Ho va compensar com a baríton en la sarsuela i en un sensacional Nemico della patria d’Andrea Chénier. Tots dos es van regalar amb nombrosos bisos (òpera i cançó llatina i espanyola) enfervorint previsiblement el públic. Les orquestres i mestres acompanyants, OBC amb Giménez Carreras i Orquestra de la Comunitat Valenciana amb López Cobos, van actuar entre el discret i el correcte amb moments brillants i d’entusiasme. En el recital de Domingo cal destacar la bailaora Núria Pomares amb una superba pulcritud de les castanyoles i una precisió i força sorprenents en les coreografies. La seva ovació, merescudíssima.

 

 

L’única producció escènica pròpia va comptar amb el muntatge de La Fura dels Baus encapçalada per Carlus Padrissa. Dins de la línia furera (teatre d’imatges, dramatúrgia visual, tècniques circenses) el muntatge de l’ Orfeo i Eurídice gluckià va tenir encerts en la il·luminació i en el moviment del cor (excel·lent el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana). A l’equilibrat trio de solistes, dues espanyoles, Maite Alberola (Euridice) i Auxiliadora Toledano (Amor), van corroborar l’innecessària tasca de buscar fora el que hi ha a casa: veus ben emeses i sonores, fraseig diàfan, bona dicció i adequació estilística. Traços compartits per Anita Rachvelishvili (Orfeu) amb un timbre ample, fosc. El pitjor? Els tempi lentíssims i algun desencert de la BandArt també convertits en actors. El vestuari, especialment el de l’orquestra, que era un simulacre de bodyart amb les conseqüents anatomies poc agradables delineades. Les referències iconogràfiques de les projeccions amb elements medievals en el descens als inferns. I l’arribada d’ Amore com si del ratpenat emmascarat es tractés i la seva escissió entre una figurant voladora i el cant mig amagat per l’escenari.

 

 

Sondra Radvanovsky (2 d’agost) va oferir un recital combinant òpera i lied. La seva veu és cabalosa, d’extensió homogènia i registre agut eixordador amb lleus estridències. Ho van demostrar l’ scena Ah, perfido! Op 65 de Beethoven i les àries de Verdi i Giordano en què va semblar refulgir l’ombra de la Callas. La seva dicció és poc intel·ligible, posiciona malament algunes notes en els canvis de registre i en els contrastos dinàmics exigents engolant alguns atacs en piano i pianissimi. No obstant, el fiatto és ampli i remata amb bonics finals de frase com en les belles cançons de Copland. Va bisar dos Puccini, entre ells un ampli Visi d’arte de Tosca, estremidor pel torrent sonor i la intensitat dramàtica.