Cerca de crítiques

Enquesta

El tenor eixerit

24/7/2011 |

 

Programa: Roberto Alagna. Festival de Peralada

Lloc i dia:Castell de Peralada

El tenor francès d'origen italià Roberto Alagna vindria a ser a l'òpera el que era Antonio Cassano al futbol, un excel·lent jugador amb maneres de brivall simpàtic que, en ocasions, la vessava, i fort, deixant-se endur pel seu fortíssim caràcter. Roberto Alagna és un grandíssim tenor, amb una veu esplèndida, i divendres, a l'auditori del Castell de Peralada ho va tornar a demostrar. I també va mostrar aquesta faceta seva, un pèl frívola, de milhomes, que fa que prengui riscos innecessaris i que li va donar un petit disgust al final del recital de divendres, quan en els bisos, al final del duet “O soave fanciulla” (La Bohème) ell i la soprano búlgara Svetla Vassileva van voler finalitzar la peça gairebé entre cortines, mirant a l'exterior de l'escenari per deixar clara la seva potència vocal, i a ell se li va estroncar inesperadament la veu. Ho va mirar d'arreglar uns minuts més tard cantant a cappella, amb l'escenari buit –Svetla Vassileva asseguda en una cadira, el públic aixecat per marxar i els músics recollint els instruments–, una ranxera reconvertida en bolero, Paloma negra.

 

Alagna té un caràcter molt marcat. Ho va deixar clar l'any 2006 en què, sense cap mena de mania, va plantar el públic de La Scala de Milà en el transcurs d'una representació d'Aida, quan una part d'aquest va mostrar de manera ostensible (xiulant-lo) desacord amb la seva interpretació. Ara bé, és un tenor brillant, amb un domini de l'escenari i del moviment que li serveix per projectar una imatge de seguretat que afavoreix la seva interpretació, i amb una capacitat d'establir un corrent d'empatia amb el públic més que notable. Divendres va comparèixer a l'escenari vestit de negre, amb una enlluernadora jaqueta de color xampany. L'OBC, dirigida per David Giménez, va fer un recital primorós i, amb aquest coixí Alagna es va ficar en la pell del jueu Eléazar i va interpretar primer de tot la dramàtica ària “Rachel, quand du Seigneur”, de La Juive (Halèvy). Un recital d'òpera sense la representació, sense vestuari ni escenografia, es fa estrany. Equivaldria a una mena de lectura dramatitzada en què les accions s'apunten, però no s'executen. Cal estar molt segur de què fas sobre l'escenari per tal que no resulti ridícul. Alagna supera la prova amb nota. Vassileva, a qui divendres vestia el seu pitjor enemic, suspèn. Es va mostrar tensa, incòmoda, reclamant espai vital mentre el tenor insistia a representar un joc de seducció i atreure-la cap a ell. En la segona part, però, Vassileva va millorar en tot. Peces de Zandonai, Mascagni i Cilèa van completar el programa, molt equilibrat, de la primera part. La segona part va ser la de l'adveniment de Giacomo Puccini, la dels focs artificials, la del lluïment i el canvi de vestuari. Vassileva no va millorar i Alagna, tampoc: va passar del negre absolut al blanc absolut amb rivets daurats a la solapa.

Habitualment escoltar Alagna és un plaer, però si a més interpreta una de les àries més populars i reconegudes de la història de l'òpera –”E lucevan le stelle”, de Tosca–, ja entrem en l'àmbit d'allò sublim. Quin cant més superb a la vida! Abans, Alagna i Vassileva havien interpretat “Amore mio, mia madre”, de La Rondine, i la soprano va cantar “Vissi d'arte”, també de Tosca, una altra meravella. El duet “Vogliatemi bene”, de Madama Butterfly, tancava el programa i va agombolar el públic amb la súplica desesperada d'amor de Butterflly i la falsa promesa de Pinkerton. Tot seguit una pluja de flors, d'aplaudiments i alguns “bravos!” van donar pas als bisos, entre els quals el duet “Già nella notte densa” i l'ària “Ni un mi tema” (Otello, de Verdi) a càrrec del tenor, que va donar pas a l'“O mio babbino caro” (Gianni Schicchi, de Puccini), que va interpretar Vassileva, i al final abans esmentat.

Dani Chicano
El Punt